Una de les coses que em resul­ten més pre­o­cu­pants de la pre­sent situ­ació econòmica a Espa­nya és la crei­xent dialèctica entre tre­ba­lla­dors i empre­sa­ris. Uns exi­gei­xen el dret al tre­ball i al benes­tar social sense voler pre­o­cu­par-se de com es pot fer per a garan­tir-los, i els altres sem­blen con­si­de­rar que els tre­ba­lla­dors són els cul­pa­bles de tots els mals de les empre­ses, sense ado­nar-se que són sobre­tot les per­so­nes qui les fan pos­si­bles. Per tren­car aquesta dialèctica alguns cre­a­dors d'opinió rei­vin­di­quen el paper dels empre­ne­dors, supo­sa­da­ment per­so­nes amb il·lusió i ener­gia ines­go­ta­bles que ens trau­ran a tots del forat. Tot ple­gat, em sem­bla que no sor­tim dels tòpics, i els tòpics en aquest país sovint no aca­ben bé... Fa molts anys que tre­ba­llo amb empre­ne­dors i puc dir, sense cap mena de dubte, que exis­tei­xen. Els he vist expli­car mil pro­jec­tes impos­si­bles i enfron­tar-se a mil difi­cul­tats per a mun­tar el seu pro­jecte. Són real­ment gent amb extra­or­dinària ener­gia i il·lusió, però per alguna raó no aca­ben de solu­ci­o­nar el pro­blema. Perquè el que ens falta no és cre­ació d'empre­ses, sinó crei­xe­ment d'orga­nit­za­ci­ons que puguin donar tre­ball a gai­rebé 5 mili­ons de per­so­nes. Està ben des­crit que les empre­ses mit­ja­nes o grans són més pro­duc­ti­ves i tenen més capa­ci­tat per a expor­tar i com­pe­tir que les micro­em­pre­ses, però són aques­tes últi­mes les que con­for­men majo­ritària­ment el nos­tre tei­xit pro­duc­tiu. En la meva opinió, després de tants anys, el que ens falta no són ganes de tre­ba­llar, ni idees, ni pro­jec­tes tec­nològics, sinó per una banda cul­tura d'orga­nit­zació i crei­xe­ment en els empre­sa­ris i per l'altra inver­sors dis­po­sats a finançar aquest crei­xe­ment.

Sense els conei­xe­ments i de gestió i la volun­tat d'orga­nit­zació en gene­ral no s'acon­se­gueix con­ver­tir els pro­jec­tes d'empre­ne­dors en empre­ses grans i com­pe­ti­ti­ves en l'àmbit inter­na­ci­o­nal. És a dir, l'empre­ne­dor ha de tenir la força per a ini­ciar el pro­jecte i el seny per a incor­po­rar gent al seu equip i cedir-li el pro­ta­go­nisme neces­sari per a fer-lo créixer. Massa sovint els tecnòlegs no tenen prou con­fiança en els ges­tors i no incor­po­ren exe­cu­tius que els com­ple­men­tin en el desen­vo­lu­pa­ment de l'empresa, cosa que acaba en micro­em­pre­ses amb poques opci­ons per a enfron­tar-se amb les seves com­pe­ti­do­res inter­na­ci­o­nals, que sí que s'orga­nit­zen i adqui­rei­xen el talent neces­sari.

En segon lloc, l'altre fac­tor per a la falta de crei­xe­ment és la falta de recur­sos finan­cers. Abans esta­ven abo­cats única­ment al sec­tor immo­bi­li­ari, fet que ha empo­brit els altres actors de l'eco­no­mia pro­duc­tiva en relació amb els països que ens envol­ten. Ara tam­poc s'inver­teix en aquests sec­tors perquè se'ls demana crei­xe­ments inver­sem­blants, tot recor­dant un model de bom­bo­lla que és poc rea­lista. I final­ment, de nou per a finançar-se, l'empre­ne­dor ha de renun­ciar en part a la inde­pendència i a la impro­vi­sació, cosa que sovint no ens acaba d'agra­dar. Al final els fets són pale­sos: a Espa­nya el tei­xit pro­duc­tiu està for­mat prin­ci­pal­ment de micro­em­pre­ses, que no poden com­pe­tir amb un entorn cada cop més exi­gent ni ofe­rir esta­bi­li­tat labo­ral als seus tre­ba­lla­dors. El que ens cal per a resol­dre el pro­blema no és una reforma labo­ral exprés; el que cal és un pacte a tots els nivells per al crei­xe­ment empre­sa­rial i l'incre­ment de la com­pe­ti­ti­vi­tat.