Llegeixo amb estupor les declaracions d'aquests dies referent a la “nacionalització” del 51% d'YPF en mans de Repsol pel govern de Cristina de Kirchner. Realment ningú no ho esperava? Jo crec que sí. De fet, la reacció de Repsol és tèbia, i estava negociant des de fa un temps la seva venda a una empresa xinesa. De tota manera, hi ha un indicador molt més clar que això havia d'ocórrer: el procés de presa de control indiscriminada d'YPF ja havia començat feia temps. En el mateix moment que la família Eskenazi entra en el capital de l'empresa. Llavors li són “imposats” uns socis a una gran empresa i, a més, per fer-ho se'ls concedeix un crèdit a retornar a través dels beneficis de la mateixa empresa. Aquí, en aquest mateix moment, Repsol sabia que havia perdut YPF. Estic segur d'això perquè, si deixes que t'ho facin una vegada, perquè no t'ho poden fer més cops? Tot depenia ara de l'oportunitat i les formes. Podien intentar guanyar temps, fer la teva posició més forta, o buscar una sortida digna i rendible. Però en el llarg termini saps que n'acabaràs sortint. Aquestes coses passen perquè qui les fa té el poder suficient per saltar-se les normes. I se les tornarà a saltar, per descomptat. Això, a més, serà una constant del nostre temps. Oblidin les lleis o acords que semblaven immutables. Torna la llei de la jungla, la llei del més fort: negociar, mentir i aprofitar al màxim el poder. La suposada seguretat jurídica mai ha existit totalment. Ara serà més evident que tot es basa en el poder i la negociació. El que potser no tenia tan clar Repsol era el moment que això havia de passar. Encara que diversos factors ho anunciaven. Fent càlculs, amb els beneficis d' YPF s'havia “retornat” ja a Repsol el que va pagar per YPF. La ruptura, a més, implicava l'entrada d'algú que pogués aportar tecnologia i inversió. Vaig escriure al Twitter que estava convençut que havien negociat abans amb els americans. Aquesta setmana hi tenien una reunió. Però, sobretot, el descobriment de l'immens (i de difícil accés) jaciment de Vaca Muerta. Conjuntament amb la primera idea, això ha estat el detonant perquè la barreja es tornés inestable i esclatés. Conseqüències? Cap de greu per a l'Argentina. Europa espeternegarà, però no estem acostumats a aquest tipus de negociació. I els nord-americans volen Amèrica per a ells, en dura pugna amb els xinesos. Tots dos, durs negociadors. Tots dos entrenats en el poder i la política. Així que només ens queda esperar al següent moviment en el tauler geopolític mundial per comprovar que el d'Europa representa realment la crònica “d'una mort anunciada”.