L'art de combinar

Si mireu al dic­ci­o­nari el sig­ni­fi­cat de la paraula cre­a­ti­vi­tat hi veu­reu que es defi­neix com “la capa­ci­tat de fer coses a par­tir del no-res”. A qual­se­vol per­sona nor­mal li pot sem­blar una mica pre­tensiós tenir idees par­tint d'una situ­ació de taula rasa. Nor­mal­ment ens ins­pi­rem en coses que ja exis­tei­xen. De fet, aquest és el camí més habi­tual quan volem ser cre­a­tius i mirar d'inno­var. És extra­or­dinària­ment com­pli­cat fer les coses des de zero. Sem­bla molt més fàcil jugar a com­bi­nar coses que ja exis­tei­xen per tal d'acon­se­guir nove­tats. Un lla­pis amb una goma d'esbor­rar a l'extrem és un estri molt enginyós però que al cap­da­vall és la sim­ple jux­ta­po­sició d'un lla­pis i d'una goma d'esbor­rar. Passa el mateix amb els iogurts de frui­tes, el pa amb cere­als o les male­tes amb rodes.

Però alerta, cal que algú sigui capaç de tro­bar la manera exacta de com­bi­nar dues idees o més per tal de crear-ne una de nova i de dife­ren­ci­ada. Si com­bi­nem un cotxe i un petard pot­ser no serem capaços de lli­gar tots dos con­cep­tes de manera pro­duc­tiva. O pot­ser sí... Neces­si­tem una mica d'intel·ligència analògica que ens per­meti mes­clar i ajun­tar idees apa­rent­ment opo­sa­des o no necessària­ment coin­ci­dents. I aquí és quan comença el pro­blema: la majo­ria de nosal­tres ha rebut una edu­cació que ens ha obli­gat a posar els con­cep­tes a dins de com­par­ti­ments estancs en comp­tes de com­bi­nar-los i hibri­dar-los. Un ou? L'asso­ciem amb galli­nes, ali­ments, maio­ne­ses... Però difícil­ment amb coses radi­cal­ment dife­rents com un para­digma, l'aven­tura o ballar un tango.

Tots podem rea­pren­dre aquesta habi­li­tat. No és cosa de dos dies però tam­poc de dos anys. Cal prac­ti­car, con­vi­dant la nos­tra ment a esta­blir llaços entre coses apa­rent­ment incon­ne­xes. Com més prac­ti­quem, més hi ani­rem tro­bant la gràcia. Per exem­ple: qui­nes con­ne­xi­ons podríem esta­blir entre un gos i una ren­ta­dora? D'entrada, sem­bla una com­pa­ració absurda. Però si pen­sem una mica i per­dem la por de dir bes­ti­e­ses ani­ran sor­tint coses: una ren­ta­dora que avisa, quan acaba el pro­grama, amb simpàtics lla­drucs de gos en comp­tes del bip-bip molest, una ren­ta­dora automàtica per a gos­sos i una ren­ta­dora amb qua­tre potes que fa que no ens hàgim d'aju­pir per posar-hi la roba. Pot­ser són idees encara massa esbo­jar­ra­des, però si les tre­ba­llem un xic més pot­ser podrem por­tar-les a bon port.

Totes les empre­ses hau­rien de tenir moments en què els seus inte­grants tin­gues­sin l'opor­tu­ni­tat de refres­car les seves mane­res habi­tu­als de pen­sar. Ens cal més que mai. Ja n'hi ha prou de pen­sar sem­pre el mateix i de la mateixa manera. Cal dei­xar més espais per a l'expe­ri­men­tació i la prova. Sense això cor­rem el risc d'estan­car-nos i d'entrar en una espi­ral infi­nita de repe­ti­ci­ons avor­ri­des i poc atrac­ti­ves. Però cal enginy, una mica de risc, sen­tit de l'aven­tura i ganes de fer coses dife­rents. I és clar, caps tole­rants amb l'error, capaços de cons­truir una cul­tura de la inno­vació.

S'oblidi de les pre­o­cu­pa­ci­ons quo­ti­di­a­nes i per­meti's el luxe de pen­sar analògica­ment durant uns minuts: qui­nes idees li vénen al cap en com­bi­nar un sofà i una ara­nya? I un iogurt i una joguina? I la Uni­ver­si­tat, els embo­tits i la lle­nya? Des­afiï el pen­sa­ment con­ven­ci­o­nal: veurà com al final se'n surt.