El programa Salvados s'està convertint en l'autèntica referència per a entendre el que està passant allà a fora. Amb els periodistes intentant mantenir les seves feines i tenir contents els seus caps (els patrocinadors), ha hagut de ser un còmic qui aporti informació i anàlisi, veraç, rigorosa i amb diverses opinions sobre la crisi. Dissabte passat, a més, es va convertir en trending topic (o tema d'interès) sobretot l'entrevista al professor José María Gay de Liébana. Els gràfics amb les xifres del deute, tan clars i evidents, tan ben explicats pel professor, no van servir per res. D'una banda, fa ja temps que se sap que el deute és impagable. El nostre, i el de tots. És així de clar i de simple. És impossible. Per tant, qualsevol acció en aquest sentit és fruit de la ignorància absoluta o de la maldat més maquiavèl·lica. I en qualsevol dels dos casos, el gestor responsable hauria de ser destituït. On dimonis han anat, 4 bilions d'euros? Qui els té? En la crisi Argentina hi havia tants diners a fora del país per poder pagar dues vegades el deute que va dur al Default. És a dir, va ser un robatori.

I això també ho és. Per què? Perquè els dirigents saben perfectament el que tenen entre mans. De Guindos deia l'altre dia que el destí de l'Estat espanyol ja no és a les nostres mans. I a l'abril van sortir del país més de 30.000 milions d'euros. Ja només és qüestió de temps, però el que passarà és evident. Hi ha un factor que, sobretot, em sembla molt clar: l'actitud dels dirigents. És la mateixa que quan una empresa està a punt de ser comprada per una altra. Els sona la “fusió entre iguals”? O “aliança estratègica”? Doncs això. Els directius es preocupen únicament de dues coses. D'una banda, de fer que el seu futur amo els diu que facin, mantenir una imatge i una comunicació que no afecti el procés, que no alarmi empleats ni clients, i que no faci perdre valor a l'empresa. D'altra banda, compleixen les ordres diligentment per preservar els seus llocs, prebendes i privilegis quan entri el nou amo, sense que els importi el que els passi als altres empleats, clients i stakeholders.

La situació que estem veient en el nostre país és exactament aquesta. L'equip directiu està prenent totes les decisions que va dir que no prendria, seguint les directrius d'uns altres. Després de prendre-les, l'ocupació i la producció van a pitjor, molt pitjor, i a més, estan generant alarma social.I la seva resposta és continuar en les seves mateixes condicions i no fer cap sacrifici, i exigir als altres a cop de porra policial. En resum, no hi ha cap solució en ment, no hi ha cap pla per a arreglar res ni tampoc de millorar-ho. Només hi ha un pla per salvar la seva butaca. I també una campanya potent de comunicació per enganyar a tots i desviar l'atenció mentre el país és saquejat i el futur de fills i néts desapareix.