Manca d'autocrítica i catastrofisme
Des de fa uns anys s'han instal·lat en una bona part de la gent uns virus que tenen efectes letals. En primer lloc el catastrofisme. Una cosa és que hi hagi problemes importants en molts àmbits de la nostra societat que afecten el dèficit públic, el sistema financer, l'ocupació i diversos sectors de l'economia com el comerç, l'immobiliari o l'automòbil, per exemple. Però una cosa molt diferent és la visió apocalíptica que això portarà a la fallida de tot. I alguns mitjans de comunicació no ajuden gaire, ja que són més noticiables les desgràcies que els missatges positius, que també n'hi ha. En una crisi de confiança no hi ha res pitjor que contribuir a la desconfiança.
Un altre problema és que la manca de solidaritat té de companya la manca d'autocrítica. S'han comès molts errors, i se'n segueixen cometent, però l'esport majoritari és apuntar als altres, siguin polítics, banquers, sindicats, patronals, estudiants o estrangers. La manca d'autocrítica impedeix diagnosticar els errors, assumir responsabilitats i posar solucions.
S'han de canviar moltes coses que afecten molts àmbits del nostre sistema econòmic, social, educatiu, jurídic, polític i tants d'altres, però sense autocrítica tindrem un diagnòstic incomplet. Si hi afegim la lentitud en la resposta i la manca de flexibilitat tenim ingredients que fan molt difícil trobar la porta de sortida. El 2009 tot el món es va enfonsar, però mentre aquí ens estem guarint les ferides el PIB mundial està creixent per sobre del 3%. Si mirem què han fet els països que ja han sortit de la crisi comprovarem que molts han estat molt ràpids abaixant el preu dels immobles, reconeixent les pèrdues corresponents, castigant els que han comès delictes, disminuint el dèficit públic, millorant el sistema educatiu i les universitats, etc.
Si ens posem mans a l'obra per introduir reformes que corregeixin els desequilibris i els errors millorarem abans. El problema és que les reformes haurien d'afectar a tothom, però ningú vol sacrificar res ni ningú vol perdre drets adquirits. És clar que els sacrificis, que se n'han de fer, s'han de repartir. I sobretot han d'afectar menys els més febles.
Posaré un exemple. La universitat pot fer molt promovent l'emprenedoria, millorant els plans d'estudis per adaptar-los al que necessita la societat i per promoure valors que facin més difícil caure en els paranys que provoquen les bombolles especulatives i els excessos. Però va passant el temps i els canvis, si n'hi ha, són massa lents.
L'altre dia deia en Josep Maria Reñé que la millor manera de sortir del pou és deixant de cavar. El problema és que hi ha massa gent cavant. El catastrofisme i la manca d'autocrítica és la millor recepta per al desànim, la distracció i per deixar de treballar dur per a un futur millor.
