La temptació del populisme
En les circumstàncies tan complexes que vivim, és vital que puguem buscar acords mínims, basats en la racionalitat i el respecte, per poder mantenir la convivència en un país democràtic. Per això cal intentar evitar (potser no sempre amb èxit) les interpretacions massa simples, i les exigències sense justificació. En poques paraules, cal mantenir la serenitat i evitar les opinions llançades amb lleugeresa. Tot i així, cada dia costa més evitar la sensació que algú ens pren el pèl i la consegüent indignació. No cal explicar de nou la situació: mentre els ciutadans paguem més impostos i patim més retallades, alguns responsables dels grans escàndols econòmics del país s'estalvien comissions d'investigació i judicis. Cal dir, evidentment, que no tots els polítics són corruptes, però en tots els partits i en totes les administracions n'hi ha algun cas, i sobretot hi ha una greu manca de transparència i de valentia per denunciar les irregularitats, que ens acabarà de portar a tots al desastre. És necessari com més aviat millor una demostració clara de transparència per part dels polítics i un exercici diligent i sensat per part de la justícia que ens pugui tornar als ciutadans la confiança en el sistema. D'una altra manera, la sensació de frustració i el sentiment que ens enganyen és tan gran, que no és possible ser comprensiu amb els sacrificis que es demanen.
En aquest context una de les notícies que em semblen preocupants és tota la deriva del tema Eurovegas. Donada la gravetat de les altres notícies, ha passat desapercebut el fet que no hi ha una sola proposta de fer un centre d'oci i joc, sinó que n'hi ha més d'una tant local com estrangera. Personalment em sembla que aquest tipus de declaracions tendeixen a caure amb molta facilitat en el populisme i generen més desil·lusió i més descrèdit que esperança. Per una banda, perquè sucumbim a la promesa de solucions ràpides: la sensació és que només cal prometre xifres increïbles d'inversions i de llocs de treball, que després ningú no podrà comprovar, i ja es pot tenir audiència i negociar directament amb el govern les possibles concessions. En segon lloc, perquè sembla clar que totes les ofertes es presenten esperonades per l'efecte crida de la suposada flexibilitat de la llei: cap dels inversors no vol pagar impostos, ni cotitzacions a la Seguretat Social i tothom vol que l'Estat li faciliti les inversions necessàries per establir el seu megacomplex turístic. Alguns fins i tot tenen exigències desmesurades, com ara que se'ls trobin 500 hectàrees de terreny per al seu projecte.
Si algun d'aquests projectes s'arriba a autoritzar i se li donen aquesta mena de facilitats, el fet no podrà ser més desmotivador per als petits empresaris, els autònoms i els treballadors d'aquest país. El missatge seria que les despeses les continuarem pagant nosaltres, mentre que alguns altres es continuen apuntant només als beneficis. L'activitat econòmica i els llocs de treball que nosaltres generem no valen res, simplement hem de pagar per viure i treballar al nostre país, mentre que altres tenen totes les facilitats. El fet que un concepte tan injust i tan desigual sigui l'única proposta que tenim per reanimar l'economia és per si mateix un problema gravíssim.
