Les últi­mes notícies sobre el res­cat d'una part de la banca espa­nyola poden fer tron­to­llar el poc crèdit que encara pugui tenir la política en con­junt. Hem tocat fons o bé encara ani­rem pit­jor?

Sem­bla evi­dent que la política i els polítics no pas­sen pel millor moment. Els ciu­ta­dans, molt farts de tot, anem a votar perquè cre­iem que és la nos­tra obli­gació però no tant perquè el fet polític, per ell mateix, ens il·lusi­oni. Vivim en una democràcia de mínims, on els ciu­ta­dans som sim­ples mari­o­ne­tes d'un poder que viu dins la seva pròpia bom­bo­lla i que només es recorda de nosal­tres cada qua­tre anys.

És pos­si­ble rei­ma­gi­nar o rein­ven­tar la política? En pri­mer lloc, cal recor­dar que el poder, entès en la seva con­cepció més gene­ral, va més enllà dels polítics. Fou­cault deia que cal can­viar el con­cepte estàtic que gai­rebé tots tenim del poder, asso­ci­ant-lo gai­rebé en exclu­siva amb l'Estat i subs­ti­tuir-lo per una idea més dinàmica i interac­tiva. El poder seria un ens fonedís i mòbil amb tendència a ocu­par múlti­ples espais: l'escola, la sani­tat, la justícia, la sexu­a­li­tat... El poder con­sis­ti­ria, per tant, en l'exer­cici d'unes estratègies que fan que les coses siguin com són, i que sovint van molt més enllà de la sim­ple volun­tat d'uns diri­gents polítics. El poder, per tant, ens fa veure les coses d'una manera deter­mi­nada, ens omple amb el seu dis­curs, cons­ti­tu­eix almenys una bona part de la nos­tra essència com a ciu­ta­dans.

Però també hi ha bones notícies. Si apre­nem a ser cons­ci­ents de com el poder ens pene­tra i ens afecta, hi podem plan­tar cara. Lluny de con­ver­tir-nos en ciu­ta­dans dòcils, podem plan­te­jar estratègies de con­tra­po­der. Però no ens enga­nyem: aques­tes estratègies poden ser, en part, con­tra els gover­nants, però sobre­tot s'han d'exer­cir con­tra nosal­tres matei­xos. Estem cen­trats, com a éssers humans, en una cul­tura del tenir o del ser? Som amos de la nos­tra capa­ci­tat cura­tiva o depe­nem d'un sis­tema sani­tari imper­so­nal i burocràtic? Volem que les esco­les alliçonin els infants o que els alli­be­rin? Em temo que bona part de la culpa de l'actual crisi és de nosal­tres matei­xos, no d'uns polítics irres­pon­sa­bles. Si nosal­tres fóssim dife­rents, els polítics també ho serien. Cal que nosal­tres matei­xos ens rein­ven­tem si de debò volem rei­ma­gi­nar de quina manera les coses podrien ser d'una altra manera.

Dit això, cal començar a inno­var seri­o­sa­ment el pano­rama de rela­ci­ons entre la classe política i els ciu­ta­dans. Volem polítics que no ens trac­tin com a con­su­mi­dors sinó com a per­so­nes. Que confiïn en la nos­tra opinió no tan sols un cop cada qua­tre anys (sense caure en el parany fàcil de l'assem­ble­a­risme con­tinu). Volem polítics que facin ser­vir els models de mana­ge­ment i de ciència més actu­als per a rein­ven­tar les seves estruc­tu­res orga­nit­za­ti­ves. Que posin al cap­da­vant de les seves pri­o­ri­tats la cul­tura i l'edu­cació. Que enten­guin d'una vegada per totes que la política no s'ha creat per man­te­nir les con­di­ci­ons exis­tents sinó per millo­rar-les de manera radi­cal i per poder desen­vo­lu­par els nos­tres som­nis més utòpics. Els polítics hau­rien de ser els més inno­va­dors, els més atre­vits, els més ago­sa­rats, els més tren­ca­dors. I sovint ens tro­bem amb gent que està poc pre­pa­rada, que és con­ser­va­dora, poruga, des­cre­guda... Ens merei­xem alguna cosa més.