Par­tim de la base que reco­nec, com gran part de la soci­e­tat cata­lana, que Espa­nya no té cap pro­jecte de futur i que el dia d'avui no és només una pèrdua cons­tant de recur­sos (que són sovint mal­ba­ra­tats sense sen­tit), sinó una per­ma­nent falta de res­pecte a la con­vivència i la cul­tura cata­lana. Accepto que cada cop que parla algú del PP, el grau d'inde­pen­den­tisme (el meu per­so­nal i el de la majo­ria de la soci­e­tat) puja una mica més i no puc com­pren­dre la falta d'intel·ligència que els porta a ofen­dre i ofe­gar contínua­ment l'única font de riquesa que encara els queda. Vénen ganes de mar­xar.

Com que en aquest punt ja hi estem la majo­ria d'acord, no cal apro­fun­dir-hi més. Ara m'agra­da­ria saber quins plans tenim un cop decla­rada la inde­pendència per fer de Cata­lu­nya un país amb futur. Ens sabrà greu reconèixer-ho, però crec que malau­ra­da­ment en els últims 15 o 30 anys hem tin­gut un model econòmic i social massa sem­blant al dels nos­tres futurs veïns. Pot­ser no en la mateixa mesura, però també tenim la nos­tra bom­bo­lla immo­biliària, les cai­xes pen­dents del res­cat, el deute públic que ha cres­cut expo­nen­ci­al­ment, les obres públi­ques que han tri­pli­cat el pres­su­post (inclosa la línia 9, que ara sem­bla que es pot subs­ti­tuir per una bona xarxa d'auto­bu­sos) i la nos­tra bona dosi de cor­rupció política i social a tots els nivells: des d'un excon­se­ller d'Inte­rior impu­tat per con­tra­ban, fins a milers de paci­ents “morts” que regu­lar­ment van a la farmàcia. Tenim un pro­blema d'ense­nya­ment gravíssim, que va més enllà del tema de la llen­gua vehi­cu­lar fins al punt d'un aban­do­na­ment esco­lar dels més alts d'Europa i un tei­xit pro­duc­tiu que no s'ha moder­nit­zat. I últi­ma­ment sem­bla que tenim una sola pro­posta per a recu­pe­rar-nos de la crisi (Euro­ve­gas) que ens allu­nya d'un model econòmic avançat i ens aboca defi­ni­ti­va­ment a un turisme de sol i platja que, per­so­nal­ment, em sem­bla del tot des­mo­ti­va­dor. I encara ens falta un altre punt, gai­rebé tant impor­tant o més com el que hem dit fins ara: que tots ple­gats ens con­ven­cem que ens calen sacri­fi­cis immen­sos, grans esforços i molta feina de tots per recu­pe­rar el ritme i igua­lar les eco­no­mies euro­pees més avançades o, si no, cor­rem el risc de con­ver­tir-nos en un altre país de mà d'obra barata en què hi hagi pocs drets soci­als.

Per tant, pot­ser que a més de dema­nar la inde­pendència, comen­cem tots a pen­sar urgent­ment què farem amb tots aquests pro­ble­mes i com cons­trui­rem un país per al futur, si és que en tenim la ocasió. Massa vega­des, quan sor­geix aquesta pre­gunta, la res­posta és “no importa, si s'han de mal­ba­ra­tar els diners allà, millor que ens els que­dem i ja els mal­ba­ra­ta­rem nosal­tres matei­xos”. Però aquesta res­posta és el que els cas­te­llans en diuen“pan para hoy y ham­bre para mañana”, una trista solució que ens tor­narà a dei­xar a la intempèrie al cap de molt poc temps. I, a més, els pro­jec­tes que no tenen una visió clara per al futur per­den empenta molt aviat i es trans­for­men en una eterna lluita de poders.

Per tant, per­do­neu que citi una frase, que ja ha estat sobra­da­ment uti­lit­zada, d'un pre­si­dent que amb els anys ha per­dut el seu gla­mur però que em sem­bla que és més indi­cada que mai: “no és hora de pre­gun­tar-nos què pot fer el país per nosal­tres sinó què podem fer nosal­tres per al nos­tre país”.