Una cosa de què estem segurs és que amb la independència viuríem millor. Més benestar social, millor sanitat, millors escoles, més recerca, millor universitat... La independència és el remei de tots els nostres mals? No ho sé, però els metges ens la recepten.

Jo hi estic d'acord. Amb més diners moltes de les coses les podríem fer millor i tindríem menys angoixes. Tanmateix, els diners no ho són tot.

Una de les preguntes que em faig i em responc afirmativament, és si tindríem una Universitat millor.

Que és una Universitat millor? Estaríem d'acord que una Universitat millor que l'actual seria una Universitat que proporcionés docència de més qualitat, amb la recerca més reconeguda internacionalment i que dels seus resultats se'n derivés innovació i noves empreses, que figurés en posicions destacades en els rànquings i que fos atractiva per als estudiants i investigadors d'altres països. Potser una millor Universitat seria com la britànica, que figura en posicions destacades en els rànquings. Jo hi afegiria que no discriminés a ningú per raons econòmiques o de procedència social, amb un sistema just de preus de les matrícules i beques als estudiants i doctorands.

Això passaria amb més diners? No necessàriament. Més diners no garanteixen que la Universitat hagi de ser millor en tots o alguns d'aquests aspectes.

Quan mirem els resultats dels sistemes universitaris de diversos països en els rànquings que es publiquen i comparem la posició de les seves universitats amb les dades que ens proporciona l'OCDE sobre diners invertits en l'educació superior i resultats de rendiment i extensió social de la Universitat, ens trobem que els diners no són cap garantia quant a una Universitat de qualitat.

El percentatge del PIB dedicat a l'educació superior és la conseqüència de les prioritats públiques, però també de la cultura i la tradició.

Per exemple: Corea només dedicava al 2009 uns 9.513 dòlars internacionals per estudiant mentre que l'Estat espanyol en dedicava 13.614, Alemanya 15.711, Finlàndia 16.569 i el Regne Unit 16.338 (aquests recursos són la suma dels públics i els privats i sempre referits a la paritat del poder adquisitiu–dòlars PPA).

Si ens fixem en els rànquings universitaris, per exemple, en el del Times Higher Education World University Rankings 2012-2013, Corea té 4 universitats entre les 200 millors del món, Alemanya 11, Regne Unit 31, Finlàndia 1 i l'Estat espanyol cap. Si mirem les 400 millors en trobem 48 de britàniques, 25 d'alemanyes, 7 de l'Estat espanyol (3 de les quals, les més destacades de les 7, catalanes), 6 de coreanes i 5 de fineses.

Quant al percentatge del PIB, Alemanya, l'Estat espanyol i el Regne Unit hi dedicaven l'1,3%, mentre que Finlàndia hi dedicava l'1,9% i Corea, el 2,6%.

Ja es veu que no hi ha una relació clara entre els recursos dedicats i el nombre d'universitats entre les 200 o les 400 millors del món.

Si mirem el percentatge de població que ha completat l'educació superior, només entre 25 i 34 anys, per referir-nos a la política més recent observem que a Alemanya era d'un 26% al 2010, a Corea, d'un 65%, a Finlàndia, d'un 39%, a l'Estat espanyol, d'un 39% i al Regne Unit, d'un 46%. El cas d'Alemanya és especial perquè tenen una Formació Professional de prestigi a què dediquen molts recursos.

De l'anàlisi global semblaria que el Regne Unit i Corea assoleixen bons resultats, tot i que el Regne Unit destaca especialment perquè té més universitats en els primers llocs del rànquing i el percentatge alt de població que ha assolit una titulació superior. Per què? Per donar una resposta més ben documentada caldria mostrar més dades i indicadors dels que l'espai em permet, però hi ha una cosa que no mostren ni dades ni indicadors: l'escassa reglamentació que tenen les universitats britàniques i també la relació que hi ha entre Universitat i empresa.

És gaire diferent, la norma britànica, de la nostra? Sens dubte, l'autonomia universitària és molt gran i els sistemes de retiment de comptes estan perfectament assumits. Per altra banda, no és el govern el que finança directament les universitats, sinó que ho fan uns consell de finançament de l'educació superior que distribueixen els recursos que el govern destina a l'educació superior.

Un fet que destaca és que les universitats tenen “premi” econòmic pel fet d'incorporar estudiants en què s'espera que tinguin uns resultats acadèmics menys reeixits. Aquí passa exactament al contrari: escassa autonomia, molt poc retiment de comptes i penalització per incorporar estudiants amb pitjors resultats previs.

Segur que podem tenir una universitat millor, però caldrà saber combinar la meritocràcia inherent a la Universitat amb l'equitat i la justícia social. Serà el nostre objectiu nacional.