De fet, quan s'ha assumit que un servei per a la població com ara l'educació o la sanitat ha d'estar garantit per l'Estat, l'administració s'ha acostumat a assumir-ho directament o a externalitzar-ho. La manera més habitual ha estat concertant aquest servei amb entitats no lucratives. Tenim els exemples més coneguts a la xarxa hospitalària o les escoles concertades.

Juntament amb l'educació, la sanitat i les pensions, s'ha considerat que el quart pilar de l'estat del benestar són els serveis socials. Aquests serveis inclouen l'atenció a les persones en situació de dependència, la promoció social als barris o els educadors d'integració que acompanyen, a l'escola, els infants amb dificultats. Serveis tan preventius com assistencials que en general es presten des d'entitats que ja estaven atenent aquests col·lectius abans que l'administració s'hi impliqués.

Un cop l'administració assumeix que ha de garantir aquests serveis que estaven oferint les entitats, constata que no els pot prestar directament pel cost que representen i pels límits de la gestió pública. Llavors decideix externalitzar aquests serveis. I és en aquest procés d'externalització en què es produeixen actualment determinades perversions que cal revisar perquè estan perjudicant el servei que reben els ciutadans.

La primera es refereix al marc normatiu de la llei de contractes de les administracions públiques que fixa el preu com a criteri gairebé absolut a l'hora de decidir adjudicar un servei a una organització o a una altra. És pervers perquè discrimina les entitats sense afany de lucre davant de les empreses mercantils. I és que aquest preu es compara sense IVA, quan resulta que les entitats estan exemptes de cobrar-lo però no de pagar-lo. És a dir, l'entitat social no pot cobrar l'IVA en el seu servei però sí que ha de pagar-ho en l'aigua, la llum, el menjar o el material d'oficina. Mentre que les empreses mercantils sí que poden cobrar l'IVA en el servei i descomptar el que han pagat abans de liquidar-ho a Hisenda.

D'aquesta manera, a l'administració li surt més car atorgar el servei a una empresa que no pas a una entitat, perquè ha de pagar el preu amb IVA. Per contra, l'entitat social ha d'assumir el pagament de l'IVA dels costos que té l'activitat. A més, cal valorar que l'acció de l'ONL reverteix en la societat i no pas en beneficis per a uns accionistes, com seria el cas de l'empresa. A més d'aquesta situació injusta, la segona perversió és la curta durada que tenen aquests contractes amb l'administració. El més habitual és que s'adjudiqui un servei per gestionar-lo només durant un any. Aquest canvi d'operador cada 12 mesos implica canvis de criteris en el funcionament, en les condicions laborals dels treballadors. En definitiva, una inestabilitat del servei i una manca d'agilitat que en darrer terme acaba perjudicant el ciutadà que rep el servei social. També és preocupant el canvi anual d'empresa per als treballadors que presten el servei.

Davant d'aquestes perversions, seria recomanable una revisió del sistema de contractes de gestió de serveis socials. L'administració hauria de donar més estabilitat a aquests contractes, amb condicions més realistes, mecanismes de control reals, rigorosos i periòdics, la priorització de gestors, com també períodes de contractació de suficient durada per poder garantir l'estabilitat i la qualitat del servei.

Només des d'aquest rigor, tant per part pública com privada, es pot atendre les persones amb la dignitat que es mereixen.