Europa mai s'ha distingit pel vertigen en les seves preses de decisions. De fet la contraposició entre l'executivitat amb què es fan les coses al Vell Continent, als Estats Units i a la Xina és al rerefons d'algunes interpretacions politico-culturals sobre els diferents impactes que la crisi està tenint sobre les principals àrees econòmiques del món. Això és especialment greu per a una Europa en què la crisi ens ha enganxat a mig camí: amb unes polítiques econòmiques a nivell dels estats subjectes a creixents limitacions (com les fiscals, o les de control de les entitats financeres) i d'altres transferides a nivell supranacional (començant per la política monetària i incidència sobre el tipus de canvi) però exercides amb uns temors i reticències només molt parcialment justificables pels textos dels Tractats.

El retard a demanar el rescat per part d'Espanya és paradigmàtic de la multiplicitat de factors que convergeixen en aquest lamentable “estil europeu” de fer les coses. Les raons esgrimides en bona part són coartades tanmateix reveladores, com l'argument del potencial dissuasiu del mecanisme de rescat anomenat ara virtual o preventiu. Se'ns vol convèncer que el nou Mecanisme Europeu d'Estabilitat és un senyal tan rotund que evitarà que s'enfilin a nivells (encara més) inassumibles els tipus d'interès que hem de pagar per finançar l'endeutament que continuem necessitant... sense necessitat de fer servir els recursos demanats. La frontera entre un prodigi de creativitat i l'alquímia es tan fina com es va evidenciar amb les filigranes financeres que ens van portar al pou de la crisi de la qual, sembla massa sovint, alguns pretenen que sortirem fent servir la mateixa alquímia financera comptable per part de substancialment les mateixes persones.

Unes lectures més polítiques insisteixen en el sentiment d'humiliació que significa per a un país, i per al govern d'un país, haver de demanar un rescat, encara que sigui amb una denominació més light, especialment en moments electorals. Però, sincerament, a aquestes altures la ciutadania ja està curada d'espants. Més importància té probablement la dificultat de quadrar el cercle que suposa el fet que per fer el rescat assumible al seu parlament –i a la seva opinió pública– a Alemanya (i a d'altres, com Finlàndia) necessiten poder explicar que es tracta d'un “rescat dur” amb estrictes exigències, mentre que per a Espanya es pretendria vendre un “rescat tou”, limitat al sector financer i no gaire més, amb poques condicions addicionals a les mesures ja preses de retallades i similars. Difícil de creure i impossible de quadrar: la virtualitat del rescat sembla clar que no evitarà la crua realitat de la condicionalitat que inexorablement l'acompanyarà.

Més enllà d'aquestes argumentacions prou conegudes hi ha un tema de fons apuntat al principi: la crisi ens ha atrapat en un moment en què els estats ja no tenen tot el seu arsenal d'eines macroeconòmiques i reguladores mentre que la Unió Europea –o, en el seu cas, la zona euro- encara no és plenament operativa, com ho demostra la comparació de nou amb el que passa als Estats Units. I encara que la crisi ha servit de detonant per començar a parlar –encara que embrionàriament- de temes com unió bancària, eurobons, mutualització de riscos, una veritable fiscalitat europea o de canvis a la governança europea, ho estem fent a un ritme tan lent que se'ns està escapant molta efectivitat pel camí. Sembla que un alt càrrec de Finlàndia ha comentat que la Unió Europea probablement mereix el Premi Nobel de la Pau 2012 però no el d'Economia. En tot cas, més enllà del creixent cinisme euroescèptic, ens trobem probablement al pitjor moment per (tornar a) visibilitzar, amb semàntiques i tacticismes, que la forma de fer front la Unió Europea a les severes friccions polítiques i financeres no només no té la mínima efectivitat econòmica exigible sinó que, a més, continua agreujant de forma deplorable els seus impactes socials.