Ciència i democràcia
Aquesta setmana he tingut una reunió amb un científic de prestigi reconegut, que té experiència internacional i que intenta traslladar al mercat una invenció que va patentar fa un any. El director del seu centre de recerca està desesperat perquè no tenen pressupost per continuar finançant el projecte, malgrat el manifest interès comercial i social que presenta. La història no és nova i s'ha produït més vegades a tot l'Estat, però aquest cop me n'ha sorprès un element addicional: quan l'investigador m'ha acompanyat a la sortida, em comenta que ell fa tot el que pot i que posa tots els esforços per continuar el projecte, però que de fet, després de dues retallades successives, a nivell personal tampoc no arriba a final de més. Només per a evitar malentesos, aquest cas concret no s'ha produït a Catalunya.
Crida l'atenció que en aquest context, el gran problema del Ministre d'Educació i Cultura sigui la ideologia dels alumnes en el tema nacionalista. I en el fons no deixa de ser simptomàtic de moltes altres coses: en general, en aquest país no s'aprecia el coneixement científic i es considera que pertany a uns pocs escollits, no a tota la societat. Mentre a altres països europeus (la Gran Bretanya, l'Estat francès, Alemanya) la història dels descobriments científics té personatges destacats des de mitjan s. XVIII, a l'Estat espanyol en general (i això inclou Catalunya) la ciència ha donat pocs noms il·lustres i sovint ho han estat a costa d'haver hagut de marxar del país. I fins i tot, estirant una mica l'argument, podem dir que aquesta falta de coneixement científic és paral·lel a la falta de cultura democràtica: no és trivial adonar-se que a l'hora que altres països tenen una cultura científica molt més àmplia i també tenen un sistema polític més obert, més dialogant i més transparent. Que no vol dir que no defensin els seus interessos, però al menys tenen el mínim respecte per els ciutadans que representen i entenen que els votants tenen capacitat per jutjar ells mateixos les ideologies que més els interessen. Per això, és clar que no tindrem una cultura democràtica més avançada mentre no tinguem millors resultats en les proves de Pisa. Per això, és tant greu que un ministre d'educació estigui especulant amb les ideologies que vol inculcar als alumnes abans de fixar-se que té un dels països amb pitjors resultats educatius d'Europa. Tot això, agreujat amb un 25% dels alumnes en risc d'exclusió social, que tindran problemes greus per continuar la seva educació i per poder millorar la seva posició social en el futur. En definitiva, alguns països d'Europa ens porten 300 anys d'avantatge en això que s'anomena l'economia del coneixement, que segurament va més enllà de comprar ordinadors als alumnes i significa donar-los els coneixements necessaris perquè puguin criticar lliurement qualsevol ideologia (fins i tot la nostra).
