Penso que estem arribant a un final. A Catalunya, és clar, però no només. Una de les premisses bàsiques sobre les quals es va construir el que fins fa cinc anys va ser el model econòmic i social pel qual el planeta es va regir va ser el d'aconseguir, enfebradament, que tot anés a més. Tot: producció, consum, inversió, protecció social... Realment es va pensar que era bo perquè buscar això generava producte interior brut, i en generar aquest PIB, assolir i mantenir tot el que es buscava era possible. El problema va ser que es va pensar, es va suposar, es va voler creure, es va dir sense més, ara tant se val, que el mecanisme era factible perquè la disponibilitat de recursos era infinita.

Avui sabem que això no és cert, però ja no és possible fer marxa enrere perquè és impossible tornar a transformar en mineral una barana de ferro forjat. La conseqüència d'això és doble. D'una banda, hi ha un excedent de població perquè la productivitat anirà cada dia a més; per un altra, s'ha posat de manifest que, en contra del que es va donar per descomptat, no hi ha una velocitat única d'avenç, sinó moltes. Hamburg i la seva zona d'influència hi tenen possibilitats, Brandenburg, no. Flandes en té, Valònia no. L'antiga Borgonya, sí, el sud d'Itàlia, no. Catalunya té possibilitats, i ha de disposar dels recursos necessaris per desenvolupar-les. Els polítics poden polititzar aquesta qüestió tant com vulguin introduint en el debat tot el que desitgin, ficant-hi temes variats a manera de maniobra de distracció, però la realitat és tossuda: Catalunya no té cap problema polític, tan sols en té un que és econòmic: invertir aquesta sortida de recursos -limitats- cap a zones de l'Estat espanyol amb poques o cap possibilitat. Penso que Catalunya es troba davant un encreuament de camins, en què ha de tenir molt clara la seva actual i, penso, única prioritat: recuperar aquest dèficit fiscal interregional que li resta possibilitats. Altres coses avui, crec, no són essencials; demà no ho sé, avui no; i, per tant, ningú no s'hi ha de distreure. I ho repeteixo per enèsima vegada: en el que s'ha dit, no hi ha ni un gram de política.