L'excel·lent article “El joc brut d'Espanya” de Núria Bosch, publicat recentment al diari Ara, ens recorda el joc matusser que fa Espanya i que consisteix a atacar frontalment les institucions del nostre país amb l'interès no tan sols de treure'ns el que és nostre (podríem dir-ne espoliar?), sinó també la seva pretensió de barrar el pas a tota opció democràtica d'autodeterminació, destruint de soca-rel totes les incipients estructures d'estat i les que de manera històrica formen part de la nostra identitat.

Hi ha atacs descarats i frontals, com els de la llengua, els objectius d'estabilitat pressupostària o les falses acusacions. Però n'hi ha de més sibil·lins o maquiavèl·lics, com ara emparar-se amb la reforma financera imposada per la Unió Europea, per intentar apropiar-se el teixit financer català i així impedir la viabilitat del nou estat tot administrant els nostres estalvis.

Caixa Bank i el Banc Sabadell controlen més de 500.000 MM d'euros en actius totals, amb 249.000 MM d'euros en recursos de clients i una liquiditat de més de 50.000 MM d'euros, i representen el 23% dels actius financers espanyols. Aquests recursos, que representen 2,5 vegades el PIB català i el 0,5 estatal, són fonamentals per garantir no tan sols el nostre futur com a estat, sinó també el finançament de les nostres pimes i el dia a dia de la nostra economia.

Però hi ha un problema, com a conseqüència del rescat financer, forçat pel sector immobiliari i la crisi en general, però també, i cal no oblidar-ho, per la utilització de les caixes i d'algun banc de manera interessada (Bankia 43%, Catalunya Caixa 23%, Nova Caixa Galicia 14% del rescat), ha calgut recapitalitzar el sistema per tal de tornar a obtenir finançament i, a la vegada, fer front al venciment del deute viu. Europa posa condicions. En primer lloc, l'assumpció del deute per part de l'Estat espanyol i, diguem-ho clar, de tots nosaltres. I, en segon lloc, que els mateixos causants del problema no segueixin gestionant les entitats capitalitzades mitjançant el FROB.

El resultat és el memoràndum d'entesa (MoU, segons la sigla en anglès), que condiciona a una segona modificació de la llei d'òrgans rectors de les caixes d'estalvis (Lorca). Un dels canvis més significatius és que aquestes fundacions bancàries estarien controlades directament pel Banc d'Espanya, i no per les comunitats autònomes, i que “les caixes com a tals no poden mantenir una participació majoritària a mitjà i llarg termini en els bancs als quals han transferit el seu negoci bancari”. Un altre dels canvis passaria per evitar duplicitat de càrrecs en els òrgans de govern de les fundacions en què s'haurien de convertir necessàriament les actuals caixes.

La filosofia de l'avantprojecte és clara: el protectorat de les fundacions l'exercirà “el Ministerio”, i a més el Banc d'Espanya els obligarà a presentar un pla financer anual en el qual determinin actuacions “davant les possibles necessitats de capital en què pugui incórrer l'entitat en què participen”.

Cal recordar que el reglament de fundacions és de competència estatal, de manera que el govern català perdria la potestat de legislar pel que fa a la composició de l'òrgan de govern, i que el MoU, imposat per Brussel·les, vol que les caixes d'estalvis no puguin ser accionistes majoritàries del banc, cosa que farà que la dissolució de l'accionariat els faci perdre la seva condició d'entitats financeres arrelades al país.

La situació és de vital importància, ja que estan en joc més retallades en les polítiques socials del país, el nostre finançament a empreses i particulars, el finançament de l'estat propi i, en definitiva, la voluntat del poble.

Ara sí que cal que els responsables de les entitats financeres del país, representades pels seus presidents, es pronunciïn i ens informin de quines són les seves intencions i estratègies; si podem comptar amb ells o si els seus interessos són únicament i exclusivament en benefici del seu tacticisme personal per tal de mantenir-se en el poder que han assolit, tampoc cal oblidar-ho, gràcies al país i a tots nosaltres.