editorial
Any de promeses borsàries
Després d'un 2012 en què la renda variable va patir d'una manera molt directa el risc sistèmic que ha anorreat l'economia espanyola, dins dels dubtes sobre si l'euro tenia garantida la supervivència, el 2013 es presenta com un any en què l'inversor pot abandonar la seguretat de la renda fixa i jugar-se-la per assolir més rendibilitats en borsa. Això sí, en temps de turbulències com els actuals, cal bandejar l'eufòria i comptar amb tota mena d'escenaris paral·lels, més positius o més negatius. En el mercat ha arrelat la creença que el mercat borsari tornarà a rutllar de debò si les empreses, que d'altra banda poden exhibir valoracions prou atractives, solucionen el problema del cost del seu finançament, extremament feixuc a causa de l'elevada prima de risc que patim, tot i les rebaixes de les darreres setmanes. En aquest sentit, no es descarta que en pocs mesos Espanya hagi de fer efectiva la petició de rescat, amb el benentès que si s'hi resisteix, la volatilitat tornarà a sacsejar els mercats. En tot cas, la borsa roman barata, cosa que pot donar peu enguany a moltes operacions corporatives, a un moviment que ja vam poder visualitzar l'any 2012. Els dubtes sobre com els EUA resoldran la reducció del seu enquistat dèficit poden retornar el protagonisme a les borses europees, així com les dels mercats emergents, que després d'un 2012 més aviat discret, tornen a cridar l'atenció de l'inversor. També serà interessant observar com l'inversor, preocupat per la seva jubilació, optarà per models de gestió activa de la col·locació dels seus diners al mercat.
EXIGIR EFICIÈNCIA TAMBÉ EN EL CONSUM
El fracàs del nostre model econòmic (què és, si no, aquesta crisi?) ha fet més evident que o situem d'una manera improrrogable la productivitat i la innovació al capdavant dels nostre patró de creixement o ens veurem condemnats a veure Champions League de les grans economies per televisió. No hi ha dreceres per ser més competitius, oblidem-nos-en! Ara bé, de la mateixa manera que hem de ser eficients en la nostra oferta de béns i serveis, també ho hem de ser en la nostra demanda de productes i solucions. Per tant, si reclamem a les empreses majors nivells de productivitat, també hauríem d'exigir a les famílies més seny en el consum.
Aquesta setmana analitzem el cas del vehicle privat, que durant molt de temps ha estat el símbol de la prosperitat de la nostra civilització, però que en realitat hauria de ser un emblema del malbaratament dels nostres recursos i de la nostra irracionalitat a l'hora de planificar les nostres finances. La realitat és que el cotxe origina el 18% de les despeses familiars, uns 6.000 euros anuals. Amb el cotxe efectuem el 80% dels nostres desplaçaments i, en el 80% dels casos, amb la sola companyia de la ràdio. Les paraules de Vicent Rosso, director de Blablacar, són prou il·lustratives: “Destinem més recursos a moure places lliures que a desplaçar persones.” Els embussos estan plens de cotxes ocupats només pel conductor. Ho mirem per on ho mirem, aquest sistema no és sostenible, no ja només des del punt de vista mediambiental, sinó també des d'una perspectiva estrictament econòmica. La crisi i la major consciència de la societat estan obrint pas a nous serveis que han de millorar la gestió del nostre vehicle privat. Hem de ser més eficients, no només en les empreses, també a les nostres llars.
