DE MEMÒRIA
Els hotels d'abans del turisme
La història de la indústria turística catalana és una història, sorprenentment, no escrita. A desgrat que el turisme és una de les principals indústries del país, i que alguns dels primers hotels catalans són empreses més que centenàries.
Les fondes, els hostals, les pensions són anteriors al turisme. Són destinats a viatgers, viatjants, estudiants, artistes, aventurers, fugitius, refugiats, que, per moltes raons, es desplacen, i han de viure un temps lluny de casa seva. Els hotels, en canvi, estan pensats per generar turistes, un públic diferent. Els primers turistes, com els primers automobilistes, havien de disposar, forçosament, d'uns diners. Els productes que compraven -l'estada en un hotel, el transport, la cura personal, etc- no eren produïts en cadena.
El pas de la fonda a l'hotel s'ha anat fent seguint camins molt diversos. Per exemple, l'hotel Jardí, obert al 1860, situat al Barri Gòtic de Barcelona, era una fonda amb un hort al 1640, ¡i, no ha disposat de la instal·lació d'ascensor fins al 2002! L'hotel Orient de la Rambla de la capital catalana fou construït el 1881, a partir del convent dels franciscans. L'hotel Duran de Figueres té el seu origen en una casa de menjars oberta el 1855.
D'altra banda, sovint hi ha canvis d'ubicació i de propietat: l'hotel d'Anglaterra, inaugurat el 1896 a la plaça de Catalunya de Barcelona, esdevindrà, el 1919, hotel Majestic, al passeig de Gràcia. L'hotel Rigalt de Camprodon, obert el 1914, projectat per l'arquitecte Juli M. Fossas, és, avui, l'hotel Camprodon.
Possiblement, el primer hotel construït a Catalunya com a tal va ser l'hotel Internacional, que va ser l'oficial de l'Exposició Universal de 1888. El projecte era de Lluís Domènech i Montaner -l'arquitecte del Palau de la Música Catalana- i estava programat per a ésser desconstruït després de l'Exposició. Més tard, Domènech projectaria dos hotels més. Segueixen essent dues joies arquitectòniques: l'hotel Espanya, situat al carrer Sant Pau de Barcelona, i el Gran Hotel de Palma de Mallorca.
El gran tombant, però, va ser el 1902, amb l'hotel Colon a la plaça de Catalunya de Barcelona, projectat per Andreu Audet (el mateix del Casino de l'Arrabassada), i hotel Subur de Sitges. Es definien, així, tres models: els hotels pensats per al turisme urbà (com el Colon o l'Espanya), els hotels base d'excursions a la muntanya (com el Rigalt o el Gran Hotel) i els hotels que miren al mar (Subur).
La iniciativa empresarial, com succeeix en altres indústries, era catalana, i, també, forastera De vegades, mixta. L'hotel de les Quatre Nacions, a la Rambla de Barcelona, un dels hotels urbans més antics (1880), tindria diversos amos italians. Els que van posar en marxa el primer hotel de Tossa de Mar eren alemanys. Els empresaris del mític hotel Formentor de Mallorca eren argentins, admiradors d'Anglada Camarassa.
El cas de l'hotel Ritz és un xic diferent, car el model (i el nom, la marca) és suís, però el seu consell d'administració era format per alguns dels grans noms de la burgesia industrial catalana. L'arquitecte del Ritz (Eduard Ferrés i Puig) seria autor de molts projectes per a una gran indústria hotelera belga (Marquet). De Cascais/Lisboa a Niça, passant per l'hotel Palace de Madrid. En canvi, un polític català instal·lat a Madrid (Eduard Aunós) finançaria l'hotel Pal·las (1912) de Lleida.
La indústria hotelera catalana, i balear, experimenta un important salt endavant als anys 1920-30. En aquell moment, ja hi ha una proposta molt raonada d'“organització turística de Catalunya” (1932). En els primers anys del franquisme, en canvi, es viu un retrocés important, car la dictadura volia que el negoci el fessin els seus fidels acòlits (l'estudi de Sasha D. Pack ho explica, tot i que coneix poc la indústria turística catalana).
A partir de 1950-60, la represa. Un nou i dinàmic sector industrial català es va consolidant, al marge (com tantes vegades) de la política de Madrid. I, pendent, és clar, de la (re)creació dels diferents tipus de mercats turístics.
Congressos de turisme
El I Congrés de Turisme de Catalunya (1919) i el II Congrés (1921), convocats per la Societat d'Atracció de Forasters (SAF), amb la participació destacada del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i de l'Automòbil Club (RACC), van tenir el suport de la Mancomunitat de Catalunya, i del seu president, l'arquitecte i urbanista Josep Puig i Cadafalch. El III Congrés se celebrà molt més tard (al 1979), després de dues dictadures. A partir dels anys 1950, hi hauria una “invasió europea pacífica” de turistes (en part, amb vacances pagades) que ha estat estudiada per Sasha D. Pack.
