La mediació: obligar o incentivar?

“La medi­ació és la bella dor­ment. Què podem fer per des­per­tar-la?”, es pre­gun­tava un dels ponents de les jor­na­des sobre aquest meca­nisme de reso­lució extra­ju­di­cial de con­flic­tes civils i mer­can­tils que s'han dut a terme a Bar­ce­lona el dijous 24 pas­sat orga­nit­za­des per la UB i la firma de pro­tecció jurídica DAS. El prec en veu alta està ple­na­ment jus­ti­fi­cat per la baixa incidència d'aquest pro­ce­di­ment a tota la Unió Euro­pea en un moment en què s'ha produït una apro­vació en cas­cada de lleis que regu­len la medi­ació entre els estats mem­bres.

L'any pas­sat va entrar en vigor la llei espa­nyola coin­ci­dint en el temps amb les d'altres estats de la Unió Euro­pea, exhau­rint el temps per a la trans­po­sició de la direc­tiva euro­pea de maig de 2008. Cata­lu­nya es va avançar a aquests reque­ri­ments i es va dotar de la seva pròpia legis­lació en aquesta matèria el 2009, amb la pri­mera llei de l'Estat. No obs­tant això, la medi­ació com a alter­na­tiva als jut­jats no acaba d'arre­lar tam­poc a casa nos­tra. San­ti­ago Balles­ter, direc­tor gene­ral de dret i enti­tats jurídiques de la Gene­ra­li­tat, des­ta­cava l'opor­tu­ni­tat del moment: “És l'hora perquè entre tots impul­sem la medi­ació”, enco­rat­java els assis­tents.

Les raons de la baixa incidència de la medi­ació són múlti­ples: la falta de cos­tum, el des­co­nei­xe­ment, el boi­cot que exer­cei­xen alguns col·lec­tius pro­fes­si­o­nals, etcètera. Però, al cos­tat, també hi ha raons impor­tants per esti­mu­lar aquest ins­tru­ment. Miquel Martí, catedràtic de dret civil de la Uni­ver­si­tat de Girona, n'apunta una: que la medi­ació -en què un ter­cer neu­tral ajuda les parts a posar-se d'acord- és un pro­ce­di­ment que no implica gua­nya­dor ni vençut i que esti­mula l'empa­tia de manera que ajuda a recom­pon­dre les rela­ci­ons dete­ri­o­ra­des. Ara bé, pot­ser una raó de més pes és el col·lapse de les instàncies judi­ci­als en alguns estats, que dilata de forma inter­mi­na­ble la reso­lució d'alguns con­flic­tes.

Segons un estudi encar­re­gat per Brus­sel·les a Giu­seppe de Palo, pre­si­dent d'ADR Cen­ter, un orga­nisme italià de medi­ació, a la UE un con­flicte tarda en resol­dre's una mit­jana de 548 dies (només en pri­mera instància) i com­porta un cost de 10.499 euros. La medi­ació rebai­xa­ria aques­tes xifres a 88 dies i 2.497 euros. Aques­tes quan­ti­tats supo­sen una reducció del 84% en temps i del 76% en diners.

En el cas de països amb un gran pro­blema en els jut­jats com ara Itàlia, on hi ha una cua de cinc mili­ons de plets pen­dents, l'estalvi encara podria ser més favo­ra­ble: de 1.210 dies per cas a 47, i de 15.370 euros de cos­tos, a 4.369.

Amb aques­tes dades resulta més fàcil d'enten­dre per què l'Estat italià va voler apro­fi­tar la seva llei, apro­vada mit­jançant decret el 2010, perquè la medi­ació des­car­regués els col·lap­sats jut­jats fent-la obli­gatòria. L'experiència ita­li­ana només va durar un any i mig, fins que la Cort Cons­ti­tu­ci­o­nal la va decla­rar contrària a la Carta Magna l'any pas­sat. Però els defen­sors de la medi­ació pen­sen que els resul­tats obtin­guts en aquest curt període de temps ava­len que els estats pren­guin mesu­res per afa­vo­rir-la, si no a través de l'obli­ga­to­ri­e­tat, almenys mit­jançant incen­tius.

El fet és que amb la nova llei la medi­ació a Itàlia va comp­ta­bi­lit­zar uns 20.000 casos al mes, dels quals la mei­tat se sal­da­ven amb èxit. “Si tots els casos pen­dents de sentència a Itàlia anes­sin a medi­ació, tin­drien una cua de 2,5 mili­ons de plets i no 5 mili­ons”, des­taca Ste­fano Car­di­nale, soci i admi­nis­tra­dor de Bridge Medi­a­tion Itàlia, per donar una mesura de la trans­cendència de l'apli­cació de la llei.

Però una de les con­seqüències ines­pe­ra­des de la medi­ació obli­gatòria és que va afa­vo­rir les medi­a­ci­ons voluntàries, fins repre­sen­tar el 20% del total, unes 4.000 al mes, que han des­a­pa­re­gut també amb la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal. A aques­tes dades s'afer­ren els defen­sors de la fer­mesa en la regu­lació de la medi­ació perquè pen­sen que la medi­ació implica un canvi cul­tu­ral de gran calat. “Si la llei hagués estat vigent uns anys més hau­rien acon­se­guit aquest canvi cul­tu­ral”, afirma Car­di­nale. En aquest sen­tit, De Palo afirma que la natu­ra­lesa humana con­di­ci­ona el fet que davant un con­flicte la tendència és llui­tar i no pac­tar: “La llei ha d'enco­rat­jar els bons cos­tums i si els incen­tius no són sufi­ci­ents, s'hi ha d'obli­gar”, diu.

Car­di­nale entén que l'obli­ga­to­ri­e­tat va en con­tra de l'espe­rit volun­tari de la medi­ació, però reco­neix que durant el període de vigència de la llei, es van fer pro­gres­sos en aspec­tes com ara la for­mació de medi­a­dors o acon­se­guir la com­pli­ci­tat dels advo­cats, el col·lec­tiu més con­trari a la mesura.