DE MEMÒRIA
Catalunya, ‘una atmosfera americana'
Per molt estrany que pugui semblar, el llibre que Jaume Vicens Vives, el millor historiador català (i hispànic) del segle XX, va deixar dit que era el millor text per conèixer Catalunya -i Espanya- és un llibre perfectament desconegut. Quin és? És un assaig d'un estudiós austríac: Anton Sieberer, i va ser publicat en alemany. Fou: Katalonien gegen Kastilien (Viena, 1936). Se'n féu una segona edició amb un nou títol: Spanien gegen Spanien (Viena, 1937). El traduïren al francès, i l'editaren a Suïssa: Espagne contre Espagne (Ginebra, 1937). I Bartomeu Costa-Amic el publicà, a Mèxic, traduït per Jordi Arquer, amb el títol: España frente a Cataluña (Mèxic, 1944).
El títol pot despistar, ens trobem davant d'un text molt treballat, supermatisat. Vegem-ho. El primer que Sieberer destaca és la modernitat catalana: “La missió de Catalunya no es limita a la democratització, la industrialització i la modernització d'Espanya. L'esperit de Catalunya és antidogmàtic, i ha de continuar així.” I fa un balanç de l'aplicació del Pla Cerdà de 1859: “Quan, fa 60 anys, el pla de la nova Barcelona fou projectat, va poder semblar a molt bon burgès que era el producte d'un cervell desequilibrat que havia perdut el sentit de les possibilitats. Avui (1936) totes aquelles línies arriscades i les quadrícules són plenes de cases magnífiques i la nova Barcelona és una de les ciutats més modernes d'Europa. Els bojos valents han tingut raó.”
El resultat és un cert aire americà: “L'aspecte de la Barcelona moderna, combinat amb les seves indústries actives, ha temptat molts estrangers a parlar d'atmosfera americana. És una il·lusió... L'essencial de l'economia americana és veure en gran, és l'economia en grans unitats, l'essència de l'economia catalana és just el contrari. L'economia de Barcelona és justament un exemple clàssic que prova que es poden fer coses grans sense trusts, hòldings, grans companyies i institucions bancàries.” Un austríac de 1936 descobreix al món el secret del model català: fer coses grans amb empreses petites!
Aquesta modernitat de l'economia catalana de 1936, però, segons Sieberer, es troba (com al 2013, per cert) amb un obstacle important: l'estat que embolcalla Espanya. Sieberer dóna les xifres. Catalunya és 1/16 de la superfície d'Espanya, els catalans, 1/10 de la població, la llengua catalana és parlada per 1/5 dels ciutadans de l'Estat espanyol. L'economia catalana subministra 1/4 dels ingressos fiscals de l'Estat espanyol i rep només un xic menys d' 1/10 de la despesa pública. “La gran i injusta diferència entre el que paga Catalunya i el que rep de l'Estat no ha estat malauradament abolida per l'Estatut d'autonomia de 1932.”
L'única sortida, per a molts, explica Sieberer, és la separació. Encara que, en aquell moment, el 95% del mercat exterior català sigui el mercat espanyol. Per tres raons. Primera, Catalunya pot tornar a exportar a Europa, i a Amèrica, tal com va fer-ho als anys de la Gran Guerra de 1914-18 (i no va continuar per la imperícia dels governs espanyols). Segona, Espanya té com a gran mercat el mercat català: necessita vendre a Catalunya cereals, llana, productes metàl·lics, carn. D'altra banda, “seria un error creure que la Catalunya moderna no és més que un país de fàbriques. Barcelona és la tercera província agrícola d'Espanya... Catalunya és el país de la policultura. Ofereix una poc freqüent multiplicitat de productes”. Tercera, el progrés econòmic, des de Fenícia, o Grècia, fins als petits estats alemanys, és dels pobles petits: Suïssa, Holanda, Dinamarca, Bèlgica. La modernització de l'economia catalana es basa en el que Sieberer denomina “nacionalisme democràtic”. I, justament, la passió per la llibertat porta que, en el camí de la independència, els catalans “facin projectes d'avenir” amb altres pobles. El debat sobre el futur és obert. En parlarem.
La via única de Portbou
“Per a Madrid, l'Estat té sempre la bossa oberta. Ha construït una nova canalització d'aigua, finança la repavimentació dels carrers, hi localitza nous jardins... Les línies de ferrocarrils que condueixen de Madrid a petites ciutats de província sense importància seran electrificades, mentre que el ferrocarril, en sòl català, de Barcelona a Portbou és encara, en part, de via única. La carretera que du a l'aeròdrom de Barcelona és una vergonya.” El llibre de Sieberer és ple de detalls de perfecta actualitat.
