No m'agrada gens quan algú diu que la situ­ació de crisi com­por­tarà un canvi de valors. És el que hau­ria de pas­sar, hi estic d'acord. Però no crec que passi. Vivim en una soci­e­tat en què els valors del con­su­misme són massa forts perquè des­a­pa­re­guin en un tres i no res.

Tinc molts col·legues de feina que, ho reco­nec, em tre­uen de polle­guera quan afir­men emba­da­lits que “estem davant d'un canvi de para­digma i que estem entrant en una nova era”. Insis­teixo, no m'ho crec. No nego que una mino­ria (com sem­pre ha pas­sat) pugui estar fent aquest canvi, però res més. La revo­lució hippy dels anys sei­xanta va fer can­viar mol­tes coses però va dei­xar gai­rebé intac­tes les bases fona­men­tals del sis­tema capi­ta­lista: con­sum, ordre, auto­ri­tat, con­trol... Filòsofs crítics com Fou­cault hi van afe­gir que, sub­til­ment, fins i tot van aug­men­tar els meca­nis­mes de con­trol per fer “ciu­ta­dans dòcils i adap­tats”...

Crec que la gent està can­vi­ant perquè no té cap altre remei. Perquè on abans hi gas­ta­ven vuit ara només hi poden gas­tar qua­tre; i poca cosa més. Quan l'eco­no­mia es recu­peri (si és que ho fa mai) i hi puguin tor­nar a gas­tar vuit, ho faran. Quina altra cosa podríem fer en un món que clama cons­tant­ment per con­su­mir sense parar? Quina altra cosa podria pas­sar en una soci­e­tat que, quan deixa de ven­dre cot­xes fa sonar tots els senyals d'alarma? Quina altra cosa podem espe­rar d'uns polítics cor­rup­tes que només pen­sen en l'eco­no­mia?

Desen­ga­nyem-nos: no hi haurà canvi de valors. Perquè hem con­ver­tit els diners i el con­sum en l'únic valor que dóna sen­tit a la vida. Per molta gent, el més impor­tant és com­prar un cotxe, una casa, pagar una bona escola als fills, tenir un bon telèfon mòbil, fer certa osten­tació... L'expressió “que et vagin bé les coses” implica sem­pre un cert benes­tar econòmic i gai­rebé mai l'asso­ciem, per exem­ple, al benes­tar espi­ri­tual. De què em ser­veix, el benes­tar espi­ri­tual, si no puc com­prar-me l'última nove­tat informàtica?

En aquest sen­tit, la inno­vació segueix els matei­xos pas­sos. L'hem con­ver­tida, entre tots, en quel­com asso­ciat a resul­tats i a guanys econòmics. I no és ben bé això. Inno­var, fins i tot en l'empresa, ha de tenir sem­pre l'objec­tiu final de fer la vida més fàcil al cli­ent i de fer-nos, a tots ple­gats, una mica més feliços. I això no està renyit amb els bene­fi­cis econòmics, mal­grat tot, al con­trari, una bona inno­vació és ren­di­ble.

L'autèntic canvi de valors es pro­duirà el dia que siguem capaços d'enten­dre que més enllà del con­sum i dels guanys econòmics hi ha vida. I la filo­so­fia de la inno­vació, quan és autèntica, per­se­gueix això: con­ju­mi­nar feli­ci­tat, eco­no­mia i res­pecte per al nos­tre entorn social i ambi­en­tal. Sense un equi­li­bri entre les tres instàncies sim­ple­ment avui per avui no es pot fer empresa. Tant de bo els meus col·legues i amics tin­guin raó i la crisi ens per­meti obrir camins d'espe­rança. La inno­vació pot ser, en aquest sen­tit, la filo­so­fia que ens ajudi a tren­car vells mot­lles del pas­sat i ens pro­jecti cap a un món dife­rent, més just i més lliure.