DE MEMÒRIA
Projectes del nacionalisme democràtic del 1936
La idea del nacionalisme democràtic és una idea forta de l'estudiós austríac Anton Sieberer, l'home que Jaume Vicens Vives va definir com el millor analista del regionalisme/nacionalisme català. Els successius títols del seu llibre, però, van ser: Katalonien gegen Kastilien (Viena, 1936), Spanien gegen Spanien (Viena, 1936), Espagne contre Espagne (Ginebra, 1937) i España frente a Catalunya (Mèxic, 1944). La idea de contraposició o d'enfrontament era ben present. El que era sorprenent, però, segons Sieberer, va ser: “el creixement ràpid de la població catalana... Del 1910 al 1935 ha augmentat un 44%, ha passat de 2.085.000 a 3.000.000. Fins i tot comparat amb el creixement ràpid de la població europea del segle XIX, aquest augment és completament extraordinari.” I pregunta: “¿no dóna a Catalunya el dret de mirar el futur amb optimisme?”
Sieberer va titular un dels últims capítols del seu llibre així: “Els catalans fan projectes de futur.” Aquests projectes del nacionalisme democràtic català no es van basar, en cap cas, en l'enfrontament bèl·lic ni, és clar, en l'expansió colonialista sinó en els acords de col·laboració o d'associació amb altres pobles. Sieberer va presentar quatre projectes: primer, “el somni ibèric”; segon, “les relacions estretes entre Catalunya i el Sud de França”; tercer, l'occitanisme/europeisme que proposa Alexandre Deulofeu; quart, “la Greater Catalonia”.
El somni ibèric va significar la desaparició de l'Estat espanyol i de l'estat portuguès i la creació, a la península Ibèrica, d'un super-estat amb mercat comú, moneda única, etc. És un somni que no ha avançat, car dins les institucions europees, els estats espanyol i portuguès continuen ignorant-se mútuament. Si Espanya mira Portugal també ha de mirar Catalunya. I sembla que les elits de Portugal continuen pendents d'Anglaterra.
El segon projecte del 1936 té, des del 2004, una concreció institucional: és la Euroregió Pirineus-Mediterrània, una de les euroregions trasfrontereres de la Unió Europea formada, en aquest cas, per 3 regions de l'Estat espanyol (Balears, Catalunya i Aragó) i 2 de l'Estat francès (Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus).
El tercer projecte del nacionalisme democràtic del 1936, segons Sieberer, va ser el que va presentar un jove català: Alexandre Deulofeu. Va ser la reintegració de Catalunya als seus orígens: les terres d'Oc, i l'Europa de les nacions: “el camí del Nord.” Abans del 1936, Deulofeu (que, recordem-ho, era farmacèutic i químic i va ser alcalde de Figueres) ja havia començat a descobrir l'origen català de l'arquitectura romànica europea i, per tant, els estretíssims lligams entre la societat catalana i les societats europees: els lligams que seran el lema central de la Manifestació de l'Onze de Setembre del 2012. D'altra banda, Sieberer explica que “els catalans no són menys que altres nacions europees independents i pròsperes, com per exemple Holanda”, i que “hi ha menys danesos que catalans i no obstant això, el seu país i la seva llengua són respectats”.
El quart projecte -la Greater Catalonia- que Sieberer va presentar va ser l'enfortiment dels lligams polítics entre Catalunya i els països més propers, que tenen una llengua comuna, i economies i societats molt semblants: “les Balears i l'antic Regne de València”. Segons Sieberer, la connexió amb Mallorca és més fàcil, perquè “dins de la literatura catalana tant l'antiga com la nova, Mallorca té un lloc d'honor”. Pel que fa a València, Sieberer diu, amb tota claredat, que “és molt comprensible que Castella faci esforços per impedir que Catalunya i València fraternitzin”. Entre el 1936 i un 2013 sense Corredor Mediterrani, els esforços contraris a l'entesa catalana i valenciana han continuat. La idea de fons de l'anàlisi d'Anton Sieberer és ben clara: “la petita Catalunya és una nacionalitat històrica, però al seu costat, existeix una Greater Catalonia.”
Hegemonies
Segons Sieberer, un grup prou actiu entre els catalanistes pensa que “cal invertir els termes... L'hegemonia castellana sobre Catalunya serà reemplaçada per l'hegemonia catalana sobre Castella”. Creu que “ja som al mig d'aquesta època. Pel que fa a l'administració pública i a l'exèrcit Castella té potser, encara, avantatge, però, en el domini intel·lectual i econòmic som nosaltres (sic) els que dirigim”. I, conclou: “els castellans poden ser més nombrosos, però, al nostre costat batalla un aliat invisible: l'esperit del segle XX. Nosaltres som moderns, industrials i europeus. Som l'avantguarda d'Espanya.”
