món
La insolidaritat financera intraeuropea
Al Consell Europeu dels passats 7 i 8 de febrer els caps d'estat i govern dels estats membres de la Unió Europea van aconseguir desbloquejar el Marc Financer Plurianual que ha d'emmarcar els successius pressupostos anyals que han de presidir el funcionament i les accions de la Unió Europea els anys 2014-2020.
D'ençà que la Comunitat Europea va pensar que en comptes d'un simple pressupost any per any era millor establir unes perspectives per diversos anys s'han aprovat els referits a 1988-92 (anomenat paquet financer Delors I i adreçat a prendre les mesures per fer efectiu el mercat interior únic); 1993-99 (anomenat paquet Delors II i adreçat a preparar Europa per a l'euro); 2000-2006 (anomenat Agenda 2000 i pensat per preparar l'ampliació de la UE a l'Est); 2007-2013 (donant entrada al desenvolupament sostenible i la competitivitat) i, ara, el 2014-2020, encara pendent de la seva aprovació definitiva per part del Parlament Europeu i concreció definitiva per la Comissió Europea.
Amb aquests marcs financers els estats membres de la UE estableixen una evolució controlada de la despesa europea dins d'uns límits estrets, poden afrontar projectes plurianuals de forma ordenada i assegurar prioritats a mitjà termini sense haver de fer una nova lluita pressupostària cada any. La batalla per aconseguir l'aprovació del Marc Financer 2014-2020 ha sigut dura i llarga malgrat que el pressupost anyal de la UE només significa l'u per cent de la Renda Nacional del països dels 27 -que ben aviat seran 28 perquè Croàcia serà membre de la UE des del mes de juliol d'aquest 2014- i malgrat que la UE tenia aprovada l'Estratègia Europa 2020 per un creixement intel·ligent, sostenible i integrador que en teoria havia de polaritzar els recursos pressupostaris en aquesta direcció.
RETICÈNCIA BRITÀNICA.
I no és perquè la xifra de 959.988 milions d'euros finalment aprovada pel Consell Europeu com a crèdits de compromís (1% de la Renda Nacional de la UE) o de 908.400 milions de crèdits de pagament (0,95%) siguin enormement baixes respecte a les propostes inicials de la Comissió Europea, sinó que a més d'ésser inferiors mostren que l'Europa actual no està prou sensibilitzada respecte a les prioritats que haurien de guiar les polítiques europees per reimpulsar el creixement i per fer que la UE avanci cap a una unió més avançada i solidària amb capacitat de transferències entre països de forma que els desequilibris actuals es puguin anar corregint, que els països de fora de la zona euro trobin finançament que no depengui dels mercats financers o dels crèdits del Banc Europeu d'Inversions per completar les seves capacitats nacionals de inversió i perquè els països de la zona euro no depenguin de l'acció de la controvertida actuació del Banc Central Europeu o del Fons Monetari Internacional per rebaixar les tensions en les primes de risc derivades dels seus problemes de deute extern i de desequilibri pressupostari.
Malgrat els bons desitjos de dinamitzar la vida comunitària és difícil que això es faci amb un pressupost de menys de l'1% de la renda dels països, i per si això fos poc el debat pressupostari dels últims mesos no ha aconseguit canviar gran cosa l'estructura de les despeses dels que seran els pròxims pressupostos anyals de la UE si exceptuem la creació d'un nou fons per lluitar contra l'atur juvenil de 6.000 milions per set anys (que per a Espanya, primer beneficiari, només representarà uns 140 milions d'euros l'any).
Al marge del fet que Espanya ha aconseguit conservar la seva condició de receptor net de recursos europeus en la balança entre el que contribueix i el que rep de Brussel·les, les rúbriques pressupostàries que haurien de dinamitzar el creixement no han crescut com es demanava i amb el nou marc la rúbrica de preservació i gestió dels recursos naturals, que és una manera sofisticada de seguir finançant la política agrícola comuna, seguirà emportant-se la part del lleó del recursos europeus, ve en segon lloc la rúbrica de cohesió social i territorial, i només en tercer lloc i a greu distància la rúbrica de competitivitat, creixement i ocupació.
El president del Parlament Europeu, Martin Schulz, ha reaccionat a la decisió del Consell Europeu manifestant-se decebut del resultat per l'egoisme nacional que s'ha evidenciat en tot el procés negociador i que ha posat un cop més de manifest que la tan volguda solidaritat financera intraeuropea no arriba a fer-se evident, cosa que no sembla nova si tenim en compte que en aquests anys de crisi aquestes mateixes manifestacions de reticència a la solidaritat es produeixen als estats membres de la Unió entre regions riques i pobres.