L'Homo sapi­ens va evo­lu­ci­o­nar perquè es va saber adap­tar al medi i va tro­bar en l'aixo­pluc de la cova un lloc per pro­te­gir-se, soci­a­lit­zar-se i pen­sar. Però també sabia que no s'hi podia estar per­ma­nent­ment.

Les zones de con­fort han de ser com els iogurts, han de tenir data de cadu­ci­tat. Per mi el con­cepte empren­dre no és crear empresa, és can­viar entorns de vida, és a dir, d'entrar i sor­tir de la cova. Per tant, la cova és una arma de doble tall que d'una banda ser­veix per des­can­sar però també pot fer que no en vul­guem sor­tir. Com més mamut ets, més t'ama­gues, i com més sapi­ens, més ho vius com un lloc s'aixo­pluc tem­po­ral.

Sí, perquè la por és ter­ri­ble i ens fa veure els pro­ble­mes de l'exte­rior més grans del que ho són. I de por tots en tenim, el que passa és que la por no t'ha de para­lit­zar, has de saber enca­rar-t'hi.

La gent pre­fe­reix bus­car excu­ses perquè és una manera de res­pon­sa­bi­lit­zar algú altre de la nos­tra falta de decisió. Però quan els empre­ne­dors no parem de fer coses..., això també és una forma d'excusa per a nosal­tres. D'excu­ses en tenim tots. Ara, posats a esco­llir, pre­fe­reixo que les meves excu­ses siguin perquè no paro que no pas per ajor­nar una decisió.

El conei­xe­ment d'un mateix és el pilar sobre el qual es basa tot. Hi ha un pro­verbi indi que diu que si cami­nem de pun­te­tes aca­ba­rem caient. Per tant és millor avançar segurs, i per això ens hem de conèixer. Però conèixer-se és molt difícil, fins al punt que mai ens aca­bem de conèixer bé. Però hi ha exer­ci­cis. Quan mun­tem un negoci fem un DAFO d'aquest negoci (debi­li­tats, ame­na­ces, for­ta­le­ses i opor­tu­ni­tats). Doncs per què no fem el mateix de nosal­tres? Penso que hau­ria de ser obli­ga­tori.

Sí. El futur depèn no tant de la tec­no­lo­gia, sinó del talent. I el talent només és pos­si­ble si la gent es coneix bé. Si eduquéssim la soci­e­tat en aquest auto­co­nei­xe­ment i la con­seqüència fos que tot­hom fes allò que li agrada i perquè està capa­ci­tada, tindríem una soci­e­tat més com­pe­ti­tiva i més feliç.

Al con­trari. Ara passa que mol­tes star-ups fra­cas­sen perquè són un grup d'amics que es comen­cen a repar­tir càrrecs sense tenir en compte les res­pec­ti­ves excel·lències. Quan jo i el meu soci vam mun­tar la meva ter­cera empresa vam deci­dir que cap dels dos seria el direc­tor gene­ral perquè sabem que la nos­tra excel·lència no és ges­ti­o­nar deter­mi­na­des coses. He de ser con­seqüent amb mi mateix. Però això només és pos­si­ble si em conec a mi mateix.

Jo sem­pre m'he ana­lit­zat a mi mateix, però mai amb la pro­fun­di­tat amb què ho vaig fer fa dos anys, quan vaig patir una paràlisi facial. S'ha de reconèixer que fer un exer­cici d'intros­pecció com aquest és una men­jada de coco impres­si­o­nant. Però tens l'avan­tatge que ràpida­ment saps el que vols.