Galeria de famosos

Vull expli­car amb cert detall una de les meves tècni­ques cre­a­ti­ves pre­fe­ri­des: la gale­ria de famo­sos, també cone­guda com a hall of fame o sim­ple­ment joc de rol. Aviso d'entrada que és una tècnica avançada, no apta per a des­cre­guts o teme­ro­sos de fer el ridícul...

Con­sis­teix a posar-se a la pell d'un per­so­natge més o menys cone­gut i, des d'aquesta pers­pec­tiva, gene­rar idees sobre el repte cre­a­tiu que ens pre­o­cupi. Per exem­ple, si volem noves idees per inno­var en sales VIP als aero­ports, podem orga­nit­zar un equip de cinc cre­a­tius i dema­nar-los que cadascú adopti la per­so­na­li­tat d'un famós: Fer­ran Adrià, Madame Curie, Peter Gabriel, Josep Pla o el dalai-lama podrien ser els per­so­nat­ges esco­llits. Cal que els cre­a­tius dedi­quin un temps a mirar de ficar-se a la pell del per­so­natge que els ha tocat en sort: forma de pen­sar, ide­o­lo­gia, asso­li­ments més impor­tants... A par­tir d'aquesta pre­pa­ració, i ja durant la sessió cre­a­tiva, es tracta de pen­sar “com si” fos­sin real­ment aquests per­so­nat­ges. Sem­bla difícil, però no ho és tant. Es tracta de dei­xar-se anar i esta­blir ana­lo­gies entre el repte cre­a­tiu de les sales VIP i el pen­sa­ment i la forma de veure la rea­li­tat dels per­so­nat­ges, inten­tant dei­xar les idees pròpies al marge, almenys en una pri­mera fase.

He tre­ba­llat així amb mol­tes empre­ses: TV3, Almi­rall, la UOC... I, a més de diver­tir-nos molt, sem­pre ha estat un èxit perquè l'equip de cre­a­tius acaba gene­rant dese­nes i dese­nes d'idees dis­rup­ti­ves que per­me­ten enfo­car el repte de mane­res dife­rents de les habi­tu­als. Aquesta és la gràcia de la tècnica: fa que el nos­tre pen­sa­ment late­ral flu­eixi amb més lli­ber­tat, pre­ci­sa­ment perquè el fet de posar-nos a la pell d'una altra per­sona fa que ens obli­dem de les limi­ta­ci­ons habi­tu­als del pen­sa­ment con­ven­ci­o­nal.

He arri­bat, fins i tot, a tre­ba­llar con­jun­ta­ment amb un exac­tor i expert en comu­ni­cació, en Xavier Guix, per tal d'aju­dar els cre­a­tius a con­ver­tir-se real­ment en els per­so­nat­ges a través d'un gest, una expressió facial o una manera deter­mi­nada de par­lar. Recordo una peri­o­dista de TV3 que va con­ver­tir-se en una Madonna esbo­jar­rada que només par­lava anglès... però que gene­rava sense parar dese­nes d'idees interes­sants sota la mirada al·luci­nada dels seus com­panys.

Com és lògic, aquesta tècnica ten­deix a fun­ci­o­nar millor si ens entre­nem una mica i si, sobre­tot, tenim la ment ben oberta. Com va dir-me un cop l'Edward de Bono, “si no creus no crees...”. Cal que els cre­a­tius tre­ba­llin en equip i mal­din per bus­car rela­ci­ons de pro­xi­mi­tat entre el per­so­natge que repre­sen­ten i el repte. Pot­ser la pri­mera vegada no sor­tirà prou bé. Però amb una mica de pràctica i un bon líder coor­di­na­dor s'acon­se­gueix real­ment tren­car les bar­re­res del pen­sa­ment avor­rit i uni­di­rec­ci­o­nal.

Un cop s'ha acon­se­guit fer una llista de cen­te­nars d'idees, caldrà evi­dent­ment orde­nar-les, agru­par-les i selec­ci­o­nar-les ade­qua­da­ment. Aquesta és la fase més con­ver­gent de la sessió cre­a­tiva que acaba amb el pro­to­ti­patge de les idees més pro­me­te­do­res.

És fona­men­tal que, si volem inno­var, pro­vem camins des­co­ne­guts. No s'innova uti­lit­zant els mètodes de sem­pre, fent les coses de la mateixa manera de sem­pre. Les orga­nit­za­ci­ons inno­va­do­res saben ser pri­mer arrau­xa­des i després asse­nya­des. Sense aquesta com­bi­nació és difícil que al final del procés obtin­guem idees real­ment inno­va­do­res. Hem de creure per crear, els temps no estan per fer el que sem­pre hem fet. Vivim temps de can­vis.