‘Habemus papam'... americà!

Europa es mor. O almenys enve­lleix. Els baby boo­mers es jubi­len, o almenys ho inten­ten. I no hi ha saba nova perquè llui­tem con­tra la immi­gració men­tre no tin­guem nens. No obs­tant això, Àsia i Amèrica flo­rei­xen. El món ja no és Atlàntic, s'està tor­nant clara­ment Pacífic (és clar que dubto que això es com­pleixi també amb minúscu­les).

S'acaba l'impacte del des­co­bri­ment d'Amèrica. Una Europa que volia arri­bar a l'Índia i la Xina per acon­se­guir les pre­ua­des espècies i el conei­xe­ment ori­en­tal, que per­me­tia major pro­duc­ti­vi­tat. Ho intenta a la des­es­pe­rada i acon­se­gueix tro­bar una font de recur­sos ini­ma­gi­na­ble per a l'època.

L'eco­no­mia tracta de la gestió de recur­sos escas­sos? Xim­ple­ries, la terra era el recurs escàs. Però el sis­tema feu­dal salta pels aires perquè aviat els pio­ners comen­cen a ser gover­na­dors, nobles i fins i tot reis en la nova terra tro­bada, con­que­rida i saque­jada.

Durant 500 anys l'efecte d'aquesta orgia de recur­sos ha supo­sat guer­res, conei­xe­ment i una pre­pon­derància euro­pea que va començar a decaure amb el des­per­tar del drac, el 1850, bàsica­ment per un assumpte de dro­gues, i amb les guer­res mun­di­als que ens van des­sag­nar i van donar impuls a uns nord-ame­ri­cans que van saber entrar en el moment apro­piat i que, sense haver tin­gut guerra sobre el seu ter­ri­tori, apli­ca­ven bé el lema que “el gua­nya­dor s'ho empor­tat tot”.

Tur­quia, Rússia, fins i tot Àfrica, miren més cap a Àsia i Amèrica que cap a Europa. Sense recur­sos natu­rals, sense capa­ci­tat de con­sum, amb les fàbri­ques situ­a­des a Àsia o molt a l'est, sense crei­xe­ment demogràfic, sense patents ni conei­xe­ment dife­ren­cial i, el que és increïble­ment més pre­o­cu­pant, sense un exèrcit de referència i com­pe­tent.

Sem­bla increïble que encara els nos­tres líders con­tinuïn pre­nent deci­si­ons pen­sant que són el llombrígol del món. Vagin a Viena o a Salz­burg. Eli­tisme, tra­dició, música clàssica i òpera, i preus alts. Nínxols de luxe, turisme i pot­ser en alguns casos, pocs, conei­xe­ment.

Ens que­dava la referència de ser el punt nuclear de la política i els drets humans, el lloc on tots mira­ven per saber si una llei era civi­lit­zada o democràtica. Ja gai­rebé ni això, ja que la crisi està esfon­drant aquest reducte i tor­nant els països més cor­rup­tes. I, final­ment, el Vaticà i el papa, líder d'una de les ins­ti­tu­ci­ons més anti­gues i pode­ro­ses de la història, també en franc declivi per pro­ble­mes sem­blants als de la vella dama Europa.

Doncs bé, ara la cúria vati­cana ha mirat a Amèrica i ha pres una decisió atre­vida apos­tant pel canvi i pel Nou Con­ti­nent.

Men­tre els líders euro­peus no són capaços d'un canvi radi­cal, una ins­ti­tució més antiga i supo­sa­da­ment més con­ser­va­dora i tra­di­ci­o­nal ha accep­tat el repte d'un món glo­bal i can­vi­ant. La nació més petita del món té l'orga­nit­zació més antiga i més pode­rosa, però ha estat capaç d'enten­dre cap a on gira el món. Seran capaços d'enten­dre-ho els nos­tres líders polítics?