Els resums sempre comporten el final d'alguna cosa: es resumeix al final; i suposen un altre final, quan alguna cosa es resumeix poc queda ja per dir. El planeta té moltíssims problemes, però dos sobresurten per sobre de tots els altres, de fet són la mare de tots aquests altres: 1) l'economia mundial no creix prou per continuar amb la dinàmica que l'ha estat movent: anar a més, i 2) el planeta, pràcticament cadascun dels seus països, de les seves empreses i famílies, no pot pagar tot el que deu.

L'economia mundial no creix perquè la forma com creixia -el model econòmic que l'ha impel·lit- està esgotada: es va créixer a força de deute, i ja no queda capacitat d'endeutament; i no es pot pagar el que es deu per la simple i plana raó que no es creix. A això, Espanya hi ha d'afegir dos problemes que li són propis: d'una banda, el seu model productiu, molt intensiu en factor treball i molt poc intensiu en factor capital, està esgotat; per una altra, la dependència exterior de l'economia espanyola és d'infart: energètica, biotecnològica, financera…

Tot això ha dut que, alhora, es donin tres fenòmens: com que no es creix prou no es pot utilitzar tota la capacitat productiva existent, per la qual cosa es dóna un excés d'oferta; però com que s'ha crescut sense mirar com es creixia (raó per la qual s'ha malgastat), ara se sap que existeix escassetat de recursos, de tots menys d'un: el factor treball; raó per la qual l'augment de la productivitat s'ha convertit en un objectiu estratègic i motiu pel qual hi ha un excedent de població activa.

La sortida d'aquest laberint que és la crisi sistèmica en què estem immersos? Un nou model per a un nou escenari en el qual tot sigui més petit, és a dir, en què el PIB sigui menor -bastant menor- i adaptat a les capacitats productives reals; un model en què es facin les coses de forma coordinada, regulada, col·laborativa i flexible, la qual cosa suposa noves polítiques monetària, fiscal, financera, industrial…

Que sona malament? Doncs si ho comparem amb el viscut fins ara així és. Les rendes mitjanes seran menors, la disponibilitat de béns i serveis serà més reduïda, la majoria de la població haurà d'aprendre a viure amb menys, aprendre a utilitzar millor allò de què disposi i acceptar que mai no es tornarà al d'abans. L'atur estructural augmentarà, i els estàndards de vida decreixeran. I partint de la base que aquest estat de coses no durarà dos anys, ni cinc, ni deu, sinó que es convertirà en alguna cosa habitual, que no serà una excepció. Si l'anterior és el resum, el resum del resum seria que si el concepte que ha caracteritzat les dècades passades ha estat el d'abundància, el de les futures, penso, serà el d'escassetat, per tant l'economia passarà a convertir-se en la ciència que administrarà l'escassesa.

Sorprenent? Repassin la història anterior a 1950: el que hem descrit va ser la norma, l'única cosa que succeirà ara és que es tornarà a la normalitat.