Abans de ser-ne, els consellers d'Economia de la Generalitat dels anys 1930, ja havien fet –tal com ha succeït, per cert, després de 1980- llargues estades a l'estranger. Manuel Serra i Moret, a Argentina, Estats Units i Anglaterra. Joan Comorera, a Buenos Aires. Dídac A. Santillan, a Argentina-Uruguai, Hamburg i Berlín. Joan P. Fàbregas explicà que havia après molt “en el transcurs dels meus viatges per la majoria dels mercats de consum del món”. D'aquests viatges, en trauria lliçons.

La primera. El 15 de març de 1932, Fàbregas, com a director de l'Institut de Ciències Econòmiques, pronuncià una conferència al local a Barcelona d'Estat Català, que publicà com: Les possibilitats econòmiques d'una Catalunya independent (Barcelona, Atenes A.G., 1932). Al 1937, a la contraportada d'un altre llibre seu titulat Vuitanta dies en el govern de la Generalitat, anunciava la propera aparició d'una nova versió, molt més llarga, de 200 pàgines, se suposa que adaptada a la nova situació de 1937, de Les possibilitats…

El text de 1932 té un gran interès car és escrit per un coneixedor pràctic, a ull nu, de moltes de les cares de l'economia mundial, que, al mateix temps, és capaç de llegir estadístiques i de presentar-les pedagògicament.

Segons Fàbregas, des del punt de vista econòmic, la independència de Catalunya és molt necessària i perfectament possible. És necessària per diverses raons. La primera, per la “imposició absurda i perjudicial … de consumir el blat del planell de l'Espanya central … a un cost elevat”. Comprar obligatòriament blat a Castella és molt car. Una Catalunya independent el podria comprar a àrees que Fàbregas coneixia: els Balcans, Argentina o Canadà. La segona raó és la manca d'inversions públiques a Catalunya, a desgrat de la forta càrrega impositiva que suporta. L'11% de la població paga el 20% dels impostos i rep, només, el 6% de les inversions públiques de l'Estat. Els catalans paguen 123 pessetes per habitant/any, els ciutadans de la resta de l'estat, 60 pessetes. El resultat és visible tant en les infraestructures com en els centres educatius i científics. Les grans vies de comunicació, mal projectades, i “l'aberració del sistema ferroviari”. Alhora, manquen a Catalunya “totes aquelles institucions culturals i científiques que li caldrien, mentre, amb els seus cabals, aquelles institucions són creades a Madrid”.

A més, Fàbregas presenta la possibilitat real d'un estat català independent, que, en canvi, fóra molt més difícil en el cas d'Irlanda que ell coneix directament. La base econòmica d'Irlanda és una agricultura endarrerida i l'emigració. En canvi, Catalunya té una població que creix (amb immigració) i un mercat interior important. A més, i sobretot, el 58% de les seves exportacions són foranes: “Catalunya té mercats de consum, ultra els peninsulars, a la resta d'Europa, a Amèrica, Àsia i Àfrica, i, de forma reduïda, al continent australià”.

Catalunya, explica Fàbregas, exporta, al 1932, una gran varietat de productes. Usant la seva terminologia i el seu ordre de presentació: vins, licors, xampanys i aiguardents, patates (les Mataró potatoes, ben segur), fruites, conserves de peix (anxoves, probablement), productes de suro, teixits de cotó, llana i seda, gènere de punt, calçat, adobats i marroquineria, llibres i articles de reclam (publicitat?), mobles, perfumeria, sals potàssiques.

D'altra banda, podem llegir que “durant els meus viatges pels principals mercats de consum mundials he tingut ocasió de constatar la gran estimació de què gaudeixen alguns dels nostres productes manufacturats … que competeixen avantatjosament amb les produccions similars d'Anglaterra, Alemanya i Txecoslovàquia”.

Pel que fa a les importacions, a més de blat, Catalunya necessita comprar carn, polleria, ous, que podran ésser subministrats, també, per les economies del Balcans i Turquia, o d'Argentina. I petroli i carbó. Però l'important és que “Catalunya ha sabut conquerir, a l'exterior, mercats importantíssims”.