Catalunya, un país de virtuosos?

A mi em resulta molt can­sat i pesat viure en un país que pretén ser el més virtuós i democràtic del món. És clar que sovint quan escolto aquests fona­men­ta­lis­tes de la vir­tut i l'argu­men­tació que jus­ti­fica el seu radi­ca­lisme, sem­pre hi ha quel­com que em gri­nyola. Sem­pre hi ha quel­com en ells que em fa sos­pi­tar una certa bui­dor del seu dis­curs. D'entrada, aquells que exi­gei­xen orga­nit­zar els altres com­por­ta­ments que afec­ten la lli­ber­tat indi­vi­dual em fan tre­mo­lar; i quan els guar­di­ans de la civi­lit­zació incor­ren en con­tra­dic­ci­ons em sento per­se­guit. He estat a favor de la llei que pro­hi­beix fumar en llocs públics, perquè l'acció del fuma­dor afecta els no fuma­dors; en cap cas per sal­var un fuma­dor que, mal­grat que ara ja té prou infor­mació per saber que fumar pro­voca càncer, fuma. Ja s'ho farà, jo no fumo. He estat a favor de l'abo­lició dels toros, perquè és tor­tura als ani­mals. La resta m'importa poc. Però em sem­bla de país con­tro­la­dor pre­ten­dre ser el més virtuós, i no perquè no reclami la vir­tut, sim­ple­ment perquè aquesta és indi­vi­dual. El que sí que podem recla­mar, per exem­ple, es que no votem llis­tes de polítics on hi hagi gent que ha con­ver­tit la vir­tut en un interès par­ti­cu­lar i per­so­nal, perquè amb el nos­tre vot ens fem còmpli­ces de la seva cor­rupció. Quan es va posar en marxa la Loto cata­lana hi va haver un debat tan ridícul com –el temps ens ho ha demos­trat– estèril. Els vir­tu­o­sos ja veien ludòpates arreu com a con­seqüència d'aquest pro­jecte del govern català, que, dit sigui de pas­sada, des­tina els bene­fi­cis a obra social. I men­tres­tant, ningú par­lava de les tra­ves­ses, de la Lotería Naci­o­nal, de l'ONCE, de les màqui­nes que hi ha a cada bar; i més tard van venir els bin­gos, la Pri­mi­tiva... i últi­ma­ment ja es pot jugar en la inti­mi­tat per inter­net amb una gran oferta de tota mena de jocs. Ara tor­nen a l'inici i sem­bla que tenir una oferta turística més àmplia en què hi hagi també la pos­si­bi­li­tat del joc és un sacri­legi que atempta con­tra la puresa cata­lana. El 1729 l'eco­no­mista Ber­nard Man­de­vi­lle, va publi­car l'assaig ano­me­nat La faula de les abe­lles, amb un gran escàndol social perquè sos­te­nia en el seu lli­bre que “els vicis pri­vats creen la pros­pe­ri­tat pública”. Ha pas­sat el temps i encara hi ha qui té la mateixa reacció. El pro­jecte d'oci Bar­ce­lona World és un pro­jecte impor­tantíssim que vol com­pe­tir amb el món per un turisme d'alt valor adqui­si­tiu i de con­gres­sos i, per tant, entre el con­junt de les ofer­tes és nor­mal que també hi hagi el joc. Es vol que els futurs con­gres­sis­tes tin­guin una gran oferta i que ells escu­llin amb la mateixa lli­ber­tat amb què poden entrar a les boti­gues i els res­tau­rants, i sense que ningú pugui vetar el seu dret a jugar empa­rant-se amb una supe­ri­o­ri­tat moral. I els que con­ti­nuen atra­pats en la dis­cussió i no tenen més recurs de defensa que la seva moral, que no apel·lin a l'excusa de fomen­tar un altre tipus d'indústria, perquè seria bo que digues­sin qui­nes incom­pa­ti­bi­li­tats té. L'esforç que hem de fer és de diver­si­fi­cació i de glo­ba­lit­zació.