Nuno Almeida, arqui­tecte pai­sat­gista i des de fa dos anys empre­ne­dor, va arri­bar a Bar­ce­lona al 1998 amb una beca Leo­nardo da Vinci. Només havia d'estar-hi sis mesos, i ja no ha retor­nat a Sei­xal, al sud de Lis­boa.

Encara tenia la beca i ja va començar a tre­ba­llar com a arqui­tecte pai­sat­gista, una titu­lació ine­xis­tent aquí però reco­ne­guda a tot Europa, que està grosso modo entre l'arqui­tecte i l'engi­nyer agrònom. Durant molts anys va tre­ba­llar a les prin­ci­pals engi­nye­ries del país, la qual cosa li va per­me­tre estar en la pri­mera línia de grans pro­jec­tes com el parc Dia­go­nal Mar d'Enric Mira­lles i Bene­detta Tagli­a­bue o el parc del Poble Nou de l'arxi­co­ne­gut Jean Nou­vel. Així mateix, al Fòrum de les Cul­tu­res Almeida va ser cap de com­pres de plan­tes, amb un pres­su­post d'1,5 mili­ons.

Tot i que a l'engi­nye­ria no els fal­tava la feina, l'any 2007 va començar a intuir que aquest període de bonança no podia ser etern i va deci­dir obrir-se un petit des­patx des d'on fer alguns jar­dins pri­vats, que ales­ho­res rea­lit­zava des de casa els caps de set­mana. “La meva intuïció no va fallar”, recorda ara. Cinc anys després d'aquell pres­sen­ti­ment, un diven­dres a les 3 de la tarda va lle­gir el seu nom en la llista dels 260 afec­tats pel pri­mer ERO que va fer la seva empresa. Nuno Almeida asse­gura que no va dei­xar que la notícia l'afectés més d'uns minuts. “Anem a la lluita amb una altra guerra”, va pen­sar, men­tre veia com el seu vol­tant s'ensor­rava.

L'endemà de dei­xar l'engi­nye­ria, Almeida ja es va plan­tar al que seria el seu nou lloc de tre­ball, ara sense caps als qui haver d'expli­car què volia dir ser arqui­tecte pai­sat­gista i amb tota la il·lusió per enge­gar una nova etapa. “En plena crisi, sabia que no ser­vi­ria de res anar a tru­car por­tes per tro­bar feina d'assa­la­riat i vaig optar per donar ales al meu des­patx”, asse­gura.

Així que es va donar d'alta d'autònom i la pri­mera nova tasca que va assu­mir va ser con­ver­tir-se en el seu comer­cial i fer-se conèixer als molts con­tac­tes que havia anat col·lec­ci­o­nant en la dar­rera dècada. I els pro­jec­tes van anar arri­bant-li a poc a poc.

“Ado­nar-te que aquests cli­ents et volen a tu, i no tant a l'empresa en què tre­ba­lles, em va resul­tar molt recon­for­tant i sobre­tot em va donar molts ànims per con­ti­nuar el meu camí”, explica som­ri­ent. Nuno Almeida reco­neix que des que és empre­ne­dor se li ha aca­bat la tran­quil·litat de tenir cada mes un ingrés al número de compte amb el con­cepte: nòmina, però per con­tra se li han obert mol­tes més opor­tu­ni­tats, que hau­rien estat impen­sa­bles tre­ba­llant per a un altre; com la satis­facció d'haver gua­nyat un con­curs a Suïssa i un altre al Japó, per dis­se­nyar un jardí a la meca del pai­sat­gisme, així com col·labo­rar amb d'altres pro­fes­si­o­nals. Fent un repàs d'aquests anys, diu que empren­dre li ha fet gua­nyar lli­ber­tat per fer pro­jec­tes diver­sos i també per con­rear il·lusi­ons. “Mal­grat el pano­rama, cada dia vaig a tre­ba­llar amb mol­tes ganes.” Sens dubte, ha dei­xat apar­cada la melan­gia por­tu­guesa.

el ‘clic' del canvi