“Vaig haver de crear-me la feina”

Anto­nia Pérez tenia 49 anys quan l'empresa en la qual tre­ba­llava de comp­ta­ble va fer una rees­truc­tu­ració de plan­ti­lla i la va dei­xar fora. D'un dia per l'altre es va que­dar a l'atur i amb unes pers­pec­ti­ves negres per rein­cor­po­rar-se al món labo­ral. Després de mesos a la recerca de feina, només acon­se­guia ofer­tes precàries i va pren­dre la decisió de bus­car una altra sor­tida.“Si no tro­bava una feina per sub­sis­tir havia de crear-la”, diu. Només li que­da­ven cinc mesos de sub­sidi i va deci­dir posar-se el davan­tal i arro­man­gar-se les mànigues.

En les dar­re­res dues dècades, pro­fes­si­o­nal­ment no havia fet res més que tre­ba­llar en ofi­ci­nes, però a casa sem­pre li havia agra­dat men­jar bé. Així que al 2010, a par­tir de la seva estima a la bona cuina, va deci­dir rein­ven­tar-se i obrir a Argen­tona un esta­bli­ment del plat italià per excel·lència: piz­zes, tot i que ella no té cap vin­cu­lació amb el país de la bota. “M'ha d'anar bé o m'ha d'anar bé”, es va dir a ella mateixa quan es va con­ver­tir en empre­ne­dora.

Va apren­dre a fer massa de pizza veient vídeos, lle­gint molt i tre­ba­llant de manera gratuïta a dife­rents piz­ze­ries d'arreu de Cata­lu­nya. Només tenia 4.000 euros per enge­gar el negoci i va començar a tru­car a la porta de dife­rents enti­tats finan­ce­res. A unes quinze els va pre­sen­tar el seu pla de negoci, amb el cer­ti­fi­cat de via­bi­li­tat, però tot­hom va dir que no. Després de les nega­ti­ves va enviar quei­xes a totes les enti­tats. “Va ser deni­grant, però no tenia res a per­dre, par­tia de menys zero”, diu.

Final­ment, mit­jançant la Fun­dació Inter­na­ci­o­nal de la Dona Empre­ne­dora (Fidem) va acon­se­guir un microcrèdit de 10.000 euros de Micro­bank i es va posar mans a la massa.

Va tro­bar un local econòmic, ella mateixa el va pin­tar, la seva família la va aju­dar a fer un mos­tra­dor de fusta i es va endur els elec­tro­domèstics de casa seva. “Cada dia feia la massa manu­al­ment”, recorda. Es va pas­sar 20 dies tan­cada a la piz­ze­ria pro­vant els seus avenços i final­ment va aixe­car la per­si­ana amb el rètol: Piz­ze­ria Bur­riac.

Les piz­zes fetes de manera arte­sa­nal i amb pro­duc­tes natu­rals van començar a agra­dar als cli­ents, i el negoci va començar a rut­llar més bé del que espe­rava.

La seva filo­so­fia ha estat la de tocar de peus a terra i créixer amb bona base. De fet, es va estre­nar fent poques vari­e­tats de pizza i a poc a poc ha anat intro­duint diver­si­tat en la seva carta, com piz­zes inte­grals, sense glu­ten, creps i fins i tot pasta fresca.

Recent­ment ha can­viat de local al cen­tre de la Vila, ha creat una piz­ze­ria amb dos men­ja­dors, dóna feina a tres per­so­nes, entre elles la seva filla que també s'havia que­dat a l'atur. “He doblat les ven­des, i a més he après moltíssim d'hos­ta­le­ria”, diu.

Ara fa repàs de tota aquesta etapa iniciàtica en el món de l'empre­ne­do­ria i creu que la clau ha estat tenir il·lusió pel que fas i estu­diar-ho molt abans de fer qual­se­vol pas. “Mai pen­sava que jo pogués tenir tanta força per poder haver creat aquesta feina i a més que esti­gui crei­xent”, explica. L'any pas­sat Pérez va rebre el premi a la dona empre­ne­dora de Fidem.

el ‘clic' del canvi