Veri­ta­ble­ment, és molt curiós. La ciu­ta­da­nia, alguns experts, fins i tot alguns polítics con­ti­nuen pre­gun­tant-se pels cul­pa­bles que van des­en­ca­de­nar aquesta crisi sistèmica en la qual ens tro­bem immer­sos i en la qual segui­rem durant anys, però ningú, que jo sàpiga, es pre­gunta per les i els inútils que van con­tri­buir a pre­ci­pi­tar el des­as­tre fins al ter­reny de l'heca­tombe. Perquè, diguem-ho clara­ment: aquesta crisi, per ser sistèmica, era ine­vi­ta­ble, però hau­ria pogut ser menys bèstia del que és, i si ho és, en gran part ho és per la cadena de des­propòsits que es van por­tar a terme entre, fona­men­tal­ment, el 2002 i el 2007.

Ja ho hem comen­tat: es va créixer a força de deute, de per­me­tre que múlti­ples per­so­nes físiques i jurídiques s'endeu­tes­sin per una quan­ti­tat moltíssi­mes vega­des major de la lògica sobre la base de la capa­ci­tat d'endeu­ta­ment deter­mi­nada per la seva renda; d'acord, es va fer, i això va enge­gar un gegantí procés de gene­ració de PIB i d'ocu­pació; molt bé, però això va enge­gar un altre procés: la recap­tació fis­cal es va dis­pa­rar.

Van pujar els ingres­sos per con­tri­bu­ci­ons fis­cals de l'Estat, de les regi­ons, dels ajun­ta­ments. Quan­ti­tats abans mai vis­tes i ni tan sols ima­gi­na­des van entrar a les arques de les hisen­des espa­nyo­les. Uns ingres­sos que, no ho obli­dem, eren atípics: dura­rien el que el boom durés, no obs­tant això aquests ens admi­nis­tra­tius van pas­sar a con­si­de­rar tals ingres­sos com a per­ma­nents i en innom­bra­bles oca­si­ons es van dedi­car a gas­tar-los en des­propòsits, en des­propòsits que, per emmet­zi­nar encara més la situ­ació futura -l'actual-, van donar lloc a uns nivells d'endeu­ta­ment abso­lu­ta­ment impos­si­bles d'aten­dre en el cas que aquell atípic flux dine­rari alentís el seu ritme.

Ens en vam assa­ben­tar diven­dres pas­sat 28 de juny: 536 ajun­ta­ments del regne van a haver de ser res­ca­tats/inter­vin­guts per la Hisenda de l'Estat. 343 de menys de 5 mil habi­tants, 122 d'entre 5 i 20 mil, 44 d'entre 20 i 50 mil, i ni més ni menys que 27 de més de 50 mil. Sobre l'estat dels comp­tes regi­o­nals se'ns informa periòdica­ment. I del deute públic… tant com la suma del pres­su­post net de tots els minis­te­ris haurà de pagar el regne el 2014 com a interes­sos del deute públic: 36 MM.

La crisi era ine­vi­ta­ble, OK, i es va créixer de la forma com es va créixer: a força de fum de colors, perquè no es podria créixer d'una altra manera, d'acord. Però si una sèrie d'orga­nis­mes i d'indi­vi­dus als quals els van arri­bar diners deri­vats d'aquest des­propòsit els hagues­sin donat un altre trac­ta­ment, s'hau­ria cres­cut molt poc menys, però ara el deute seria prou menor i es dis­po­sa­rien d'unes reser­ves que ara no es tenen. I fer això no depe­nia de les deci­si­ons d'algú asse­gut en un des­patx de la planta 47 d'una torre de Man­hat­tan. El succeït ha estat pura inu­ti­li­tat (si no els agrada aquesta inter­pre­tació l'alter­na­tiva és encara més per­versa).

Acabo: el mateix diven­dres 28 em van comen­tar el cas d'un muni­cipi espa­nyol de 6.000 habi­tants que té dos poli­es­por­tius i que arros­sega un deute d' 1 M d'euros, apro­xi­ma­da­ment. Aquest des­propòsit no el van por­tar a terme éssers verds pro­ce­dents de Mart.