Aquesta tem­po­rada està de moda cri­ti­car la Unió Euro­pea per la len­ti­tud amb què adopta les seves deci­si­ons per llui­tar con­tra la crisi o, fins i tot per les con­tra­dic­ci­ons que algu­nes de les seves reco­ma­na­ci­ons reflec­tei­xen, com és ara el cas de les deci­si­ons de com­petència lle­ial sobre el suport públic a les dras­sa­nes i la política con­tra l'atur, o com és el cas de les con­tra­dic­ci­ons entre les reco­ma­na­ci­ons del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal, la Comissió Euro­pea i el Banc Cen­tral Euro­peu -els tres com­po­nents de la troica- res­pecte al que hau­ria de ser la política fis­cal que s'hau­ria de seguir per trac­tar de fer sor­tir l'eco­no­mia dels ara ja 28 (d'ençà de l'ingres de Croàcia el dia 1 de juliol) del cer­cle viciós de poc crei­xe­ment i acu­mu­lació de deute a què una política molt llas­trada pel pas­sat ens ha abo­cat.

Mal­grat aques­tes crítiques estic con­vençut que no hauríem de ser tan nega­tius i hauríem de dir res­pecte a la UE -seguint la famosa frase de Gali­leo Gali­lei-: Eppur si muove.

Sí, la Unió Euro­pea -mal­grat la len­ti­tud i les objec­ci­ons que se li poden posar- està fent uns avenços inte­gra­dors molt impor­tants i posi­tius per trac­tar de cor­re­gir les man­can­ces del Trac­tat de Maas­tricht res­pecte a la Unió Econòmica i Monetària i per altres coses a un ritme com a poques eta­pes de la cons­trucció euro­pea s'havia vist.

Sens dubte queda molt espai per avançar, però quan tot­hom pen­sava que la crisi gene­ra­ria un des­mem­bra­ment de la UE i la rea­pa­rició de pràcti­ques pro­tec­ci­o­nis­tes contràries a la nor­ma­tiva euro­pea vigent, veiem que les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees bus­quen i bus­quen solu­ci­ons als pro­ble­mes plan­te­jats.

Sem­pre s'ha dit que els opti­mis­tes tenen pro­jec­tes i que els pes­si­mis­tes bus­quen excu­ses, i jo crec que Europa te pro­jec­tes que no sem­pre són fàcils d'ins­tru­men­tar pel xoc d'alguns interes­sos i con­tra­dic­ci­ons entre els estats mem­bres, però com deia l'informe Van Rom­puy/Bar­roso/Junker/Draghi al Con­sell Euro­peu de desem­bre 2012, la línia d'actu­ació es clara: cal avançar en la unió bancària, en la unió fis­cal i en la unió política.

Si a això hi afe­gim que la Unió Euro­pea ha acon­se­guit un èxit diplomàtic inne­ga­ble en el con­tenciós Sèrbia-Kosova a base d'accep­tar d'obrir nego­ci­a­ci­ons d'adhesió amb la pri­mera al gener del 2014 i d'ini­ciar la nego­ci­ació d'un Trac­tat d'Esta­bi­li­tat i Asso­ci­ació amb la segona mal­grat que no tots els estats mem­bres (entre ells Espa­nya) han reco­ne­gut la inde­pendència de Kosova, podem veure que no tot són man­can­ces en la coor­di­nació de la política exte­rior, com va ser en el cas de Líbia, i que s'ha acon­se­guit no repe­tir errors en el cas de la guerra civil de Síria gràcies, en part, a l'existència, ara, d'un Con­sell de Minis­tres d'Afers Estran­gers pre­si­dit de forma per­ma­nent per “l'Alta Repre­sen­tant de la Unió per a Afers Exte­ri­ors i Política de Segu­re­tat” que lidera, endemés, el Ser­vei Euro­peu d'Acció Exte­rior a cavall de la Comissió Euro­pea i el Con­sell de Minis­tres.