Ima­gi­nem-nos un con­duc­tor que va amb excés de velo­ci­tat en una car­re­tera i en un revolt s'esta­ve­lla i la res­posta de l'acci­den­tat és que si no hi hagués hagut el revolt no s'hau­ria acci­den­tat, per tant no bus­quin la cul­pa­bi­li­tat en la seva manera de con­duir impru­dent perquè ell no és el cul­pa­ble de l'inci­dent, el cul­pa­ble és la car­re­tera. Això més o menys és el que va dir Narcís Serra en la seva com­pa­rei­xença en la comissió del Par­la­ment que ana­litza les cau­ses d'aquesta gran des­feta econòmica i social que ha estat la pèrdua de les cai­xes cata­la­nes. Encara avui no se n'ha par­lat gaire, però amb el temps veu­rem la rellevància que tenia aquest sec­tor per a Cata­lu­nya. La fallida de nou cai­xes cata­la­nes, força de les quals eren cen­tenàries, no tinc cap mena de dubte que haurà estat una pèrdua irre­pa­ra­ble per a Cata­lu­nya.

Pel resul­tat d'altres comis­si­ons par­la­mentàries no hi teníem pas gai­res espe­ran­ces, però sobta que en un fet de tanta trans­cendència la pre­pa­ració dels dipu­tats hagi estat tan escassa i els com­pa­rei­xents, amb qua­tre vague­tats i poques gene­ra­li­tats, se n'hagin sor­tit tran­quil·lament. Real­ment si aques­tes com­pa­rei­xen­ces ser­vei­xen només per cobrir un tràmit, el Par­la­ment hau­ria fet bé de no haver cons­tituït aquesta comissió, perquè és una pèrdua de temps.

Narcís Serra, que va ser pre­si­dent de Caixa Cata­lu­nya, la segona caixa cata­lana amb més recur­sos, entre el 2005 i el 2010, va començar la seva inter­venció dient: “Abans de bus­car cul­pa­bles, cal ana­lit­zar les cau­ses”, i les cau­ses van venir de fora en forma de crisi finan­cera i per les reta­lla­des impo­sa­des des d'Ale­ma­nya. També va asse­gu­rar que les cai­xes no esta­ven poli­tit­za­des, però va reconèixer que la seva pre­sidència la devia al pre­si­dent de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i va dei­xar la pre­sidència perquè intuïa que aquesta can­vi­a­ria de color polític.

Vist com van les com­pa­rei­xen­ces, queda clar que els par­tits polítics són els més interes­sats a no apro­fun­dir les cau­ses d'aquesta des­feta perquè en bona part ells són els res­pon­sa­bles d'haver con­fec­ci­o­nat els òrgans de governs d'aques­tes cai­xes, i en els con­sells d'admi­nis­tració hi havia repre­sen­tació de tots els par­tits polítics i sin­di­cats. Per tant, remoure massa les coses podria ser con­tra­pro­du­ent perquè podria sor­tir un entra­mat d'amics i fami­li­ars impor­tant. Ningú va pre­gun­tar pels crèdits per­do­nats a par­tits polítics, no fos cas que obríssim un meló les con­seqüències del qual podrien ser impre­vi­si­bles. Però també davant de la inca­pa­ci­tat dels dipu­tats a voler saber real­ment què va pas­sar, em sem­bla poc par­la­men­tari inten­tar tapar les incom­petències amb el sub­ter­fugi de l'insult. La posició de domini que té un dipu­tat en el Par­la­ment davant d'un com­pa­rei­xent no li per­met trac­tar-lo de lla­dre, per més aplau­di­ments i feli­ci­ta­ci­ons que rebi dels seus.