Poques empreses superen el pas dels anys amb un sol producte. Una de les que ho ha aconseguit és Erre de Vic 1952, coneguda, sobretot, pel seu pernil dolç. Un pernil cuit i curat en envàs de llauna que, essent el distintiu de la casa, avui encara representa més del 90% de les vendes d'aquesta petita empresa càrnia (o gran obrador, segons com es miri). Orientada sobretot al mercat català i al comerç especialitzat, Erre de Vic 1952 sap, però, que té dues assignatures pendents: l'exportació i donar-se a conèixer al consumidor final.

A la xarcuteria, el pernil dolç que comprem habitualment està despullat de qualsevol embolcall que ens permeti identificar-ne la marca. Això és un desavantatge per a professionals del sector com Erre de Vic 1952, fundada fa més de 60 anys. “Tot i que fa molt temps que fem pernil, el consumidor final no ens coneix. Nosaltres no podem vendre per sota del preu de cost i, per tant, no som competitius per ser presents al lineal d'un supermercat amb llescats, per exemple, i això més aviat ens ha perjudicat com a marca”, explica Núria Vilacís, gerent d'Erre de Vic 1952. Per això ara estan sospesant noves propostes que els arriben d'alguna gran cadena de distribució alimentària disposada a apostar per la qualitat. “Sembla que ara ens comencen a escoltar i s'interessen per nosaltres, potser per diferenciar-se de la seva competència amb un producte més saludable”, afirma Vilacís. Amb tot, ella té clar que Erre de Vic 1952 ni vol entrar a competir amb les grans empreses càrnies ni alterarà els principis que l'han dut a elaborar de forma tradicional. “He vist que el nostre consumidor és algú preocupat per la salut i que vigila molt el que menja.” Els productes d'Erre de Vic 1952 no contenen al·lergens, ni additius ni colorants, i des del 2007 el seu pernil cuit curat disposa del segell ecològic.

Amb una facturació d'1,3 milions d'euros (i expectatives d'arribar als 1,5 milions del 2011 l'any que ve), aquesta empresa vigatana té a Catalunya el seu principal mercat: “El que venem a la resta de l'Estat espanyol potser no arriba al 10%, ja que troben el nostre producte més aviat sec.” Fins ara Erre de Vic 1952 no havia exportat –“és un handicap que tenim”, comenta la gerent–, però des de fa uns anys estan adequant les seves instal·lacions per començar-ho a provar. Amb tot, Vilacís és conscient que el seu producte té algunes limitacions a l'hora de vendre's a l'estranger: des de les restriccions a productes porcins que imposen alguns països fins a la qüestió de la refrigeració o el paladar dels consumidors del nord d'Europa (més avesats als fumats). “El millor seria exportar el nostre envàs de llauna, tot i que sorprèn molt a la gent, perquè un llescat no dura més de dos mesos i, per tant, és difícil vendre'l a llocs com Amèrica del Sud”, opina Vilacís.