La maternitat també inspira emprenedores

La crisi sem­pre posa en evidència les man­can­ces del sis­tema, i si n'hi ha una d'evi­dent és que ser mare no és el millor punt de par­tida per tro­bar feina o per con­so­li­dar-se en l'empresa, i encara menys per con­ci­liar la vida fami­liar amb una hora­ris sovint massa rígids i en què el sen­tit pre­sen­cial encara pesa molt. Tot això ho saben les mares d'aquest repor­tatge, que un dia van optar –en part per il·lusió i en part per neces­si­tat– per llançar-se a l'aven­tura d'empren­dre.

Aquest és el camí que va pren­dre la Nina Cos­tas, fun­da­dora de Cen­tre Ninos, un espai per a nens i pares en què s'aposta per l'edu­cació viva, una filo­so­fia basada en el res­pecte del ritme d'apre­nen­tatge de cada nen. “La idea ini­cial par­tia d'un pro­jecte de final de màster a Esade, tot i que en un pri­mer moment estava molt pen­sat com un sim­ple pàrquing de nens”, explica l'empre­ne­dora. En tot cas, el pro­jecte havia que­dat apar­cat en un calaix, fins que fa tres anys la Nina va que­dar a l'atur i poc després va que­dar emba­ras­sada. “I és clar, així, impos­si­ble tro­bar feina”, es lamenta.

Després de ser una de les fina­lis­tes del pro­grama Pro­jecta't, d'Acc1ó, la Nina va reen­fo­car el pro­jecte ini­cial per adap­tar-lo als prin­ci­pis de l'edu­cació viva. El cen­tre Ninos va obrir les seves por­tes a Bar­ce­lona l'abril, i tot i que ha pas­sat poc temps, l'empre­ne­dora es mos­tra il·lusi­o­nada, i de fet ara ja té una sòcia mino­ritària. “Ara pre­paro la par­ti­ci­pació en el fòrum Seed &Click de crowd­fun­ding per cap­tar nou finançament”, explica.

També l'atur és el que va empènyer l'Eva Amat a obrir el seu negoci de rebos­te­ria. Amb 40 anys, divor­ci­ada i amb dos fills ado­les­cents, l'Eva va tenir clar que “havia de tirar enda­vant per ells”, i el que va començar com una anècdota pre­pa­rant un pastís per a l'ani­ver­sari de la seva neboda es va con­ver­tir en els ini­cis d'un negoci que tot just ara entra en el seu segon any de vida.

Dul­ces, Postres y Pas­te­les basa la seva aposta en els pro­duc­tes per­so­na­lit­zats i sin­gu­lars, i tot que l'Eva reco­neix que “està sent difícil”, té clar que l'experiència també li aporta molta satis­facció: “Sobre­tot quan veus que el que has fet agrada i deixa un bon record en una cele­bració.” Això sí, aquesta empre­ne­dora que abans era con­sul­tora de recur­sos humans té clar que el camí que ha triat és un camí amb molts obs­ta­cles. “El sis­tema no et dóna cap faci­li­tat per ser dona, per ser mare encara menys i per ser empre­ne­dora direc­ta­ment res.” La difi­cul­tat per tro­bar suport en el sis­tema l'Eva, com molt altres empre­ne­dors, l'ha com­pen­sat “amb una família que està sem­pre al meu cos­tat aju­dant”.

En el cas de Didongo, un pro­jecte de cai­xes de subs­cripció des­ti­nat a acti­vi­tats i tre­balls manu­als per a nens, no és una, sinó tres, les mares empre­ne­do­res que han tirat enda­vant l'empresa. I de nou la història es repe­teix. “Tot va començar quan jo i la Borbála Nagy vam que­dar sense feina i emba­ras­sa­des; si a això li afe­gei­xes la crisi econòmica, ens vam plan­te­jar que seria impos­si­ble tro­bar feina”, explica la Mariko Patti, una ita­li­ana esta­blerta a Bar­ce­lona. Ella i la Borbála, que és d'Hon­gria, van optar per l'empre­ne­do­ria, i al cap de poc temps s'hi va afe­gir la fran­cesa Fanny Bauc­ha­rinc; va sor­gir del con­tacte a l'escola. “Els nos­tres fills van a la mateixa classe i quan es va assa­ben­tar del pro­jecte, s'hi va afe­gir.”

La idea de negoci, explica, va sor­gir de l'experiència pròpia d'estar subs­crita a un ser­vei de cai­xes de vins: “Tot i que aquí aquest és un ser­vei encara molt verd, a països com ara els EUA i França ja està força arre­lat”, explica l'empre­ne­dora.

En l'aposta per aquesta idea de negoci també hi va tenir el seu pes el fet que no reque­ria una inversió ini­cial forta, i tot i que en aquests pri­mers mesos al mer­cat –van començar l'abril pas­sat– s'han cen­trat en les subs­crip­ci­ons en línia, ara l'empresa està poten­ci­ant també la dis­tri­bució a través de boti­gues de jogui­nes. Patti, però, reco­neix que en aquesta pri­mera etapa els han aju­dat molt els blogs de mares, una tendència que gua­nya ter­reny perquè, com explica Mariko, “abans les mares tenien con­tacte quan ana­ven a reco­llir els fills a l'escola, però la crisi ha fet que mol­tes optin per que­dar-se més temps a la feina i ara a la sor­tida de l'escola hi ha mol­tes can­gurs”.

L'estudi fotogràfic de Ter­rassa Lullaby és el resul­tat de l'empenta de la Gemma Pla i la Montse Espo­let, i el seu nai­xe­ment està també molt lli­gat a la seva mater­ni­tat. “En part m'hi vaig llançar perquè les fei­nes com a fotògrafa per a revis­tes com ara Nati­o­nal Geo­grap­hic havien bai­xat molt, però també vaig veure l'opor­tu­ni­tat d'ofe­rir a pares i mares fotos espe­ci­als dels seus nadons”, explica la Montse. Fer foto­gra­fies d'estudi als bebès aca­bats de néixer és una tra­dició molt estesa en cul­tu­res com la nord-ame­ri­cana, però la Montse reco­neix que aquí els pares tot just comen­cen a sol·lici­tar aquest tipus de ser­vei.