Vaja! Resulta que en menys d'un mes les coses han canviat. “Hem arribat al final del túnel, però encara no n'hem sortit.” I no només això: “Hem fet una devaluació interna sense inflació, una cosa extraordinària.” Són paraules del senyor Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, en una entrevista concedida a El País que aquest mitjà va publicar en el seu exemplar del 27 d'octubre. La pregunta: què ha canviat en l'economia espanyola en els últims tres mesos perquè l'alegria ompli el senyor ministre? La resposta: absolutament res.

Els números d'avui continuen sent els mateixos que el govern espanyol va presentar a Brussel·les el 17 d'octubre passat i que van ser la mare del pressupost recentment aprovat: creixement del 0,7% el 2014, de l'1,3% el 2015 i de l'1,7% el 2016 (xifres que el FMI rebaixava sensiblement en el seu informe del 2 d'octubre al 0,2%, 0,5% i 0,7%, respectivament).

A això afegeixin l'estimació de creixement del 0,1% que el Banc d'Espanya va fer en la tercera setmana d'octubre per al tercer trimestre, i la publicació de l'EPA el dijous 24, que va mostrar una disminució de la desocupació basada, en el seu 50%, en la caiguda de la població activa, també en un augment de l'ocupació sustentat en la temporalitat i en els serveis (disminució de la desocupació i augment de l'ocupació que es converteixen en el contrari si de l'equació s'eliminen els efectes de calendari).

I acompanyin-ho d'una sèrie de declaracions de figures institucionals en les quals proclamaven que les coses de l'economia ja estaven encarrilades i que “a l'Estat espanyol estan arribant quantitat de diners que van arreu”.

Ara vostès es preguntaran els motius de tal alegria i les raons de tals manifestacions de goig, i la resposta és que no n'hi ha. L'Estat espanyol haurà de continuar retallant despesa pública perquè el poc que creix la seva economia ni tan sols servirà per pagar els interessos del monstruós deute públic que deu i que el 2014 ascendirà al 98,9% del PIB, segons el mateix govern, i al 99,1%, segons l'FMI, interessos que fàcilment superaran els 30.000 milions d'euros.

Però, a més, l'Estat haurà de continuar retallant despesa pública per seguir reduint el seu dèficit: des del 6,5% amb el qual previsiblement tancarà el 2013 fins al 2,8% amb el qual el govern espanyol s'ha compromès a tancar el 2016: 37.000 milions d'euros més. I això oblidant-nos de la desocupació, que el mateix govern no creu que baixi del 26,7% el 2014.

Penso que les dues úniques raons perquè l'alegria tenyeixi les manifestacions del govern i de diversos ens institucionals es troben en la tirada de la població per les “bones notícies” i en la necessitat d'injectar tranquil·litat en l'ambient, perquè parteix del fet que els excedents de liquiditat que hi ha al planeta puguin venir a l'Estat a fi de comprar barates empreses de referència hiperendeutades, com ha estat el cas de la inversió de Bill Gates a FCC, exemple molt trist de la situació en la qual l'Estat es troba, però venut pel govern espanyol com alguna cosa gloriosa i fabulosa.

Existeix una altra raó: Europa en general i l'Estat en particular han d'arribar en pau al novembre del 2014, moment en el qual el BCE i l'EBA publicaran els resultats dels exàmens realitzats a la banca. Aquest és el moment zero a partir del qual començarà la veritable moguda. Motius per a l'alegria? Penso que absolutament cap. A l'inrevés.