L'RSC arriba a la maduresa
El 2 d'octubre passat va tenir lloc al Palau Macaya de Barcelona l'acte de presentació de Dirse (Asociación Española de Directivos de Responsabilidad Social Empresarial) a Catalunya, a càrrec del seu president, Juan José Almagro. Es tracta d'una associació professional, és a dir: de persones físiques, constituïda a l'abril, amb la missió de donar suport, promoció, formació permanent i reconeixement professional a la funció específica que porten a terme els directius de responsabilitat corporativa en tota mena de companyies, institucions, associacions, fundacions i qualsevol altra mena d'organització, ja sigui pública o privada. Dirse està oberta a totes les persones que desitgin contribuir a fomentar l'RSC, no només als càrrecs directius. Les empreses podran ser patrocinadores de les diverses activitats de l'associació, però no els està permès adquirir la condició de soci, ni formar part dels òrgans de govern.
Dirse neix per cobrir una mancança, per donar resposta a una necessitat no satisfeta fins ara, i amb la voluntat de ser un punt de trobada estable en el qual els directius d'RSC puguin compartir les seves experiències, difondre els aprenentatges i millorar les seves habilitats directives. En definitiva, es tracta de reconèixer, valorar i enfortir la funció de transformació de les organitzacions, i també de la societat, que porten a terme els directius d'RSC.
En el mateix acte, el professor Josep M. Lozano (Esade), va exposar un conjunt de reflexions a propòsit de “la funció directiva de l'RSC i el seu impacte en el model social i econòmic de Catalunya”, que, en cert sentit, resumeixen alguns del principals aprenentatges col·lectius dels darrers dotze o quinze anys.
Primer, no n'hi ha prou amb la funció directiva de l'RSC, sinó que les empreses que realment vulguin avançar en aquest terreny és imprescindible que desenvolupin també una determinada mentalitat, un discurs, un enfocament específic i, en definitiva, un marc de referència creïble en matèria de sostenibilitat i RSC. En darrera instància, l'RSC ha de ser percebuda com una part essencial de la pròpia identitat corporativa.
Segon, cal posar fi a la visió binària de l'RSC, segons la qual les empreses són o no són responsables i prou. Com si pel fet de ser-ho en algun aspecte ja ho fossin del tot, o pel fet de no ser-ho en algun altre aspecte, no ho fossin en absolut. La responsabilitat de les organitzacions en cap cas es pot reduir d'aquesta manera tan simplista. L'RSC és, per naturalesa, gradual, evolutiva i progressiva. I, en aquest sentit, quan una empresa desitja plantejar-se seriosament l'RSC, la pregunta no és “per on començo?”, sinó “cap on vull anar?”. L'important és la direccionalitat. L'RSC és el compromís per fer avançar l'organització en una determinada direcció.
Tercer, no hi ha RSC fora de context. La clau per entendre i poder valorar l'RSC d'una organització passa per comprendre el seu context. I, en aquest sentit, l'RSC d'una empresa s'ha de formular des de dintre i només es pot valorar des de dintre. Els stakeholders són fonamentals, però no poden tenir la darrera paraula. La definició, gestió i avaluació de l'RSC correspon sempre a l'empresa.
Quart, analitzant la tasca dels directors d'RSC, trobem una mena de còctel de, com a mínim, quatre funcions específiques: a) actuar com a consultor intern de la pròpia organització; b) fer de connector entre diferents àrees i persones; c) exemplificar, predicar amb l'exemple i mostrar els possibles camins i maneres de fer més adequades; d) ser un catalitzador de processos, afavorir i accelerar les transformacions de l'organització.
Cinquè, no es pot separar el debat sobre el model d'empresa i el model de país. Quin país volen les empreses? Quines empreses necessita el país? Són qüestions indestriables. Són les dues cares d'una mateixa moneda. I, en certa manera, l'RSC només adquireix tot el seu sentit quan es connecta amb el compromís en favor d'un model de país responsable.
Finalment, davant la pregunta pel cost de l'RSC, l'única resposta possible, fent el símil entre educació i analfabetisme, és una altra pregunta: i el cost de la irresponsabilitat, quin és?