Europa 2014

Al 2014 tin­drem les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu i comen­cem a escol­tar les estratègies dels par­tits per gua­nyar-les (o en alguns casos no per­dre-les). Tot sem­bla indi­car que la majo­ria dels par­tits cata­lans o espa­nyols plan­te­ja­ran la cam­pa­nya en ter­mes locals que segu­ra­ment són els que més ens interes­sen, no ens enga­nyem, però serà una opor­tu­ni­tat per­duda per apro­fun­dir en la con­creció i desen­vo­lu­pa­ment d'aque­lla idea tan interes­sant que es deia Europa. No cal dir que la majo­ria dels votants estem més pre­o­cu­pats pel que passa en la nos­tra àrea de pro­xi­mi­tat que del que es fa a Brus­sel·les, entre altres coses, perquè l'estruc­tura euro­pea és cer­ta­ment difícil de com­pren­dre. Molts no ente­nem la funció del Par­la­ment Euro­peu, la diferència entre aquest i la Comissió, o com es tria el pre­si­dent, i al final només veiem el més obvi: que l'estruc­tura euro­pea és extre­ma­da­ment com­plexa, sovint poc ope­ra­tiva, i al final, en qual­se­vol cas, mana la Merkel. La rea­li­tat, però, és que els ciu­ta­dans d'Europa com­par­tim pro­ble­mes, des de la pre­ca­ri­e­tat d'un sis­tema de benes­tar social que peri­lla a causa de l'apli­cació d'un capi­ta­lisme extrem, fins a la neces­si­tat de defi­nir polítiques d'immi­gració que per­me­tin evi­tar dra­mes com els de Lam­pe­dusa o la costa anda­lusa, i sobre­tot, la com­petència glo­bal d'altres eco­no­mies (xinesa, russa, índia o ame­ri­cana) que tenen cos­tos més com­pe­ti­tius que els nos­tres i regu­la­ci­ons més sal­vat­ges. Davant d'aquesta com­petència, cap govern esta­tal no té ja la capa­ci­tat per ges­ti­o­nar aquest tipus de pro­ble­mes, i ens cal més que mai cla­ri­fi­car estruc­tu­res, har­mo­nit­zar entorns legals i, en defi­ni­tiva, cedir espais de sobi­ra­nia per cons­truir un pro­jecte comú que ens per­meti adreçar totes aques­tes qüesti­ons amb certa massa crítica. És a dir, ens cal una reforma pro­funda per tal que algun dia tots els ciu­ta­dans puguem votar no només el Par­la­ment Euro­peu, sinó direc­ta­ment el pre­si­dent i el govern d'Europa. Aquesta és evi­dent­ment una opció dolo­rosa per a la majo­ria de nosal­tres, ja que supo­sarà posar el con­trol dels nos­tres interes­sos en mans d'algú amb qui gene­ral­ment no com­par­ti­rem idi­oma, cosa que no és ni de lluny la tendència actual a cap dels estats, però sem­bla molt difícil man­te­nir el nos­tre lloc en el món d'una altra manera: en el con­text actual, la frag­men­tació, la ino­pe­ra­ti­vi­tat i la des­a­fecció a uns poders que exis­tei­xen, però que no triem de manera trans­pa­rent, no només no solu­ci­ona cap pro­blema sinó que dóna impuls a una de les grans xacres d'aquest con­ti­nent que cre­iem civi­lit­zat: les ide­o­lo­gies d'extrema dreta que crei­xen de manera molt pre­o­cu­pant en tots els ter­ri­to­ris euro­peus. Neces­si­tem un lide­ratge posi­tiu, per evi­tar tor­nar a errors molt greus del pas­sat comú euro­peu.