Recentment vaig tenir l'oportunitat de visitar el servei d'urgències d'un hospital provincial. Ens havien dit que anàvem a veure un nou programari de gestió de les emergències molt interessant.

La primera sorpresa és arribar al servei i no veure cap malalt al passadís, i la sala d'espera pràcticament buida. Aquí no hi ha retallades o no hi ha gent malalta?

Res d'això, hi ha les mateixes retallades que en qualsevol altre lloc i l'àrea d'influència de l'hospital té una població amb un 30% de persones més grans de 65 anys.

Tot i així, pràcticament no hi ha espera, a menys que es vegi molt clarament superada la capacitat del servei, que vénen a ser uns 200 pacients al dia. El programari és sorprenentment senzill, només marca els pacients amb colors segons la seva gravetat. El cap del servei ens explica com han aconseguit la millora: han reorganitzat tots els equips d'atenció del servei per aconseguir l'objectiu, han implicat tot el personal: zeladors, infermeres, metges, administració, informàtica de l'hospital...

S'han marcat unes fites i diàriament es reuneixen tots per verificar si les estan aconseguint, i això té un efecte motivador i estimulant sobretot l'equip: el mateix dia de la nostra visita, el cap de servei va rebre dels zeladors una proposta de protocol de manteniment de les cadires de rodes per que no fallin durant el servei.

Finalment s'han proposat tots un únic objectiu: reduir l'espera de les persones segons la gravetat de la seva situació. Actualment han aconseguit una reducció del 30% de la permanència al servei dels pacients de gravetat lleu –els greus són atesos sempre en menys de 3 minuts– i, segons l'opinió del cap de servei i del seu equip, encara tenen molt espai per millorar.

El més curiós d'aquesta història va venir quan vam preguntar per què no compartien l'experiència amb altres centres hospitalaris propers, i la resposta és que ho van intentar: els metges d'un altre centre els van anar a visitar fa uns mesos, i van arribar a la conclusió de que al seu hospital no es podia aplicar aquesta millora: perquè el passadís del primer hospital és recte i el del segon té forma de U. Aquesta experiència il·lustra un fet que en algun moment haurem d'assumir: malgrat que siguin injustes les retallades, difícilment podrem tornar a la situació anterior a la crisi, i difícilment podrem resoldre les mancances d'organització a base de pressupostos creixents. D'ara endavant, la situació serà durant molts anys delicada i no tornarà l'abundància; per tant, haurem d'aconseguir les millores amb l'eficàcia de la gestió i la motivació de tots nosaltres, i evitar excuses insubstancials.

És possible aconseguir-ho, però ens cal la feina, el pensament positiu, i la motivació de tots els que participem en el projecte comú de continuar empenyent aquest país.