La força de la humilitat

Quan s'ana­lit­zen els trets dife­ren­ci­als de les orga­nit­za­ci­ons que tenen èxit, ens tro­bem sovint una sor­presa: els seus líders no són per­so­nes arro­gants. Al con­trari, són per­so­nes amb un nivell d'humi­li­tat con­si­de­ra­ble, sobre­tot si tenim en compte l'èxit que han acon­se­guit. Aquesta humi­li­tat afa­vo­reix una millor relació amb tot­hom. Com diu Adri­ana Casa­de­mont, pre­si­denta de l'empresa d'embo­tits Casa­de­mont SA: “Només amb humi­li­tat es pot reconèixer que l'èxit és fruit de l'esforç i que no és etern.” La humi­li­tat fomenta l'esforç, ja que l'èxit sem­pre va pre­ce­dit de molt de tre­ball. En algun moment la sort pot aju­dar, però sense aquesta dedi­cació no és pos­si­ble acon­se­guir objec­tius ambi­ci­o­sos.

Un altre efecte de la humi­li­tat és que el líder fa sem­pre el que és més con­ve­ni­ent per a l'empresa. Per exem­ple, hi ha empre­sa­ris i direc­tius molt relle­vants que no con­ce­dei­xen entre­vis­tes a la premsa tret que con­si­de­rin que això pugui ser posi­tiu per a l'empresa.

Aquests líders, en ser per­so­nes humils i amb una gran capa­ci­tat de tre­ball, donen menys importància als béns mate­ri­als de la que un s'espe­ra­ria. Per aquest motiu, són poc osten­to­sos.

Com a mos­tra podem citar l'exem­ple del Celler de Can Roca. Mont­ser­rat Fon­tané i Josep Roca van com­prar l'any 1966 una bar­raca a Girona amb un préstec dels seus pares. A la part supe­rior van cons­truir el seu habi­tatge. El 1967 van començar a fun­ci­o­nar com una can­tina. La seva àvia Ange­leta els va aju­dar a peu dels fogons fins a la seva mort, als 90 anys. El seu lema ha per­du­rat fins avui: “Fer feliç el comen­sal.” Al prin­cipi obrien els 365 dies de l'any, des del matí fins a la nit, i sense vacan­ces. Una mos­tra de la seva passió es fa palesa en les parau­les de Josep Roca, de 47 anys, que atén la sala: “Sóc cam­brer, m'agrada ser cam­brer i moriré sent cam­brer.” El 1995 acon­se­guien la pri­mera estre­lla Mic­he­lin. Set anys després, la segona, i el 2009, la ter­cera. Fa poc han estat esco­llits el millor res­tau­rant del món després d'una votació a Lon­dres de vuit-cents cui­ners, peri­o­dis­tes i crítics gas­tronòmics de tot el món.

Exem­ples ben dife­rents són els d'empre­sa­ris com el de La Bruixa d'Or, que fa poc ha decla­rat que és ridícul que la Gene­ra­li­tat tin­gui menys bene­fi­cis amb la Grossa de Cap d'Any que ell. És evi­dent que La Bruixa d'Or és un exem­ple clar d'empresa d'èxit. Però si vol que l'èxit sigui sos­te­ni­ble molts anys, cal revi­sar la política de comu­ni­cació. Quan l'èxit genera arrogància acos­tuma a pas­sar fac­tura a llarg ter­mini si no es can­via d'acti­tud a temps. És el que ha pas­sat amb Rya­nair, que després de molts anys d'escàndols i de demos­trar dia a dia que el cli­ent no és impor­tant, ha hagut de rec­ti­fi­car i començar a pren­dre mesu­res per recu­pe­rar la imatge de l'empresa. Com deia Sèneca, “és pas­sat­gera la feli­ci­tat de tots aquests que veus cami­nar amb arrogància”.