A Josep Maria Pra­das, veí de Cas­tell­serà (Urgell) i pro­pi­e­tari d'una empresa de maquinària agrícola, li ron­dava des dels anys noranta la idea de mun­tar un negoci de res­tau­ració ràpida, com les cade­nes d'ham­bur­gue­se­ries, en plena extensió aquells anys, però ben dife­rent, amb algun pro­ducte sa, natu­ral i de qua­li­tat. I de tots els pro­duc­tes pos­si­bles, el que a ell li agra­dava més men­jar era la truita. Per què no una cadena de res­tau­rants en què el pro­ducte prin­ci­pal fos la truita? Trui­tes amb ous fres­cos, natu­rals, amb el sabor de casa i fetes de pata­tes, de ceba, d'espàrrecs, i ser­vi­des en com­bi­nació amb ama­nida o dins d'un entrepà. No ho pre­fe­ria la gent, això, a les ham­bur­gue­ses i els frank­furts pre­cui­nats?

Hi va donar molts tombs, a la idea, però final­ment ho va des­car­tar: massa com­pli­ca­ci­ons tècni­ques i, sobre­tot, l'obli­gació legal, pen­sada per a l'ela­bo­ració de sal­ses i altres pro­duc­tes deri­vats de l'ou, d'uti­lit­zar pro­duc­tes pas­teu­rit­zats. Res a veure amb les trui­tes caso­la­nes amb ous fres­cos que volia Pra­das.

Van pas­sar els anys, però la idea encara ron­dava en el cap de Pra­das. Final­ment es van obrir les por­tes quan la nor­ma­tiva va dei­xar oberta la porta a l'ús d'ous fres­cos si el con­sum era imme­diat i la cocció es rea­lit­zava a més de 70 graus. Llum verd!

D'això fa uns qua­tre anys. Pra­das va tor­nar a pen­sar-hi, va tre­ba­llar en les eines per a una cocció ràpida de trui­tes fres­ques a gran escala, va fer pro­ves, s'hi van impli­car el seu fill, Mar­cel Pra­das, i el seu gen­dre Àngel Cercós, i final­ment va néixer el pro­jecte Tor­tic­hef. La ini­ci­a­tiva ja s'ha pro­vat de forma pilot. Tor­tic­hef ja dis­posa d'un mòdul mòbil per anar a fires i allà cui­nar i ser­vir trui­tes de diver­ses moda­li­tats. L'han pro­vat ja en una estació d'esquí i en la Fira de Tea­tre de Tàrrega. També es pot por­tar a esta­ci­ons, cen­tres comer­ci­als, con­certs i, en gene­ral, a llocs de pública con­currència. És una de les uni­tats de negoci pre­vista. La res­posta ha estat molt posi­tiva. “La gent es queda parada del sabor casolà de les trui­tes, perquè es fan amb ous fres­cos davant dels cli­ents i és com men­jar-ne de casa”, explica Josep Maria Pra­das.

Però la prin­ci­pal uni­tat de negoci pre­vista és la dels locals fran­qui­ci­ats: Tor­tic­hef s'encar­re­ga­ria de tot –els ins­tru­ments, els ous fres­cos del dia, els pro­duc­tes pre­e­la­bo­rats que con­di­men­ten les trui­tes, el dis­seny i la deco­ració del local i la for­mació del per­so­nal, men­tre que el fran­qui­ciat només hau­ria d'obrir el local i fer-lo anar. Coure la truita en unes plan­xes espe­ci­als que ells han dis­se­nyat com­porta qua­tre minuts de temps.

Ara Pra­das, el seu fill i el gen­dre estan bus­cant un local a la ciu­tat de Lleida que por­ta­rien ells matei­xos i que ser­vi­ria per mos­trar als futurs fran­qui­ci­ats com fun­ci­ona el negoci i quin ren­di­ment se'n pot treure. “Ho tenim tot pen­sat, i totes les franquícies fun­ci­o­na­ran amb ous fres­cos i pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat, des del pa fins a les pata­tes, el car­bassó, els espi­nacs o les cebes”, explica Pra­das, que vol allu­nyar qual­se­vol relació de Tor­tic­hef amb les cade­nes de men­jar ràpid: “El nos­tre pro­ducte és natu­ral, artesà, de quilòmetre zero, però alhora pre­pa­rat i ser­vit a l'ins­tant”, explica Pra­das.

No tenen límits ter­ri­to­ri­als. Con­fien a ven­dre franquícies arreu de Cata­lu­nya i també al con­junt de l'Estat espa­nyol, on les trui­tes, en les seves diver­ses moda­li­tats que de moment han pre­pa­rat (de patata i ceba, de car­bassó amb pata­tes, d'espi­nacs i de boti­farra, tot i que les pos­si­bi­li­tats d'acom­pa­nya­ment són “infi­ni­tes”, segons Pra­das), són un pro­ducte amb un mer­cat poten­cial impor­tant.

L'Escola d'Hos­ta­le­ria de Lleida ha col·labo­rat amb Tor­tic­hef en l'ela­bo­ració del pro­jecte i la defi­nició dels pro­duc­tes. Ara Tor­tic­hef es troba en ple procés de difusió de la idea per atraure fran­qui­ci­ats, amb la par­ti­ci­pació en fires gas­tronòmiques i de res­tau­ració. Durant els qua­tre anys en què han estat tre­ba­llant en la idea hi han inver­tit 300.000 euros i un munt de temps. “Però és una gran satis­facció veure com a poc a poc va aga­fant forma”, diu Pra­das.