Ningú no ho diria, però existeixen 4.000 espècies de caragols, tot i que sols 10 són comestibles. A Catalunya el caragol desperta adoració o fàstic, però els apassionats en mengem només el bover, el vinyal i la regina. El 2001, Josep Fàbregas i Sònia Figueras van decidir donar un tomb a la seva explotació agrària, diversificant-la amb una granja de cargols, davant la “crisi endèmica” de la fruita seca. “Sempre l'hem vist com un sector alternatiu per complementar l'activitat agrària, amb què en poc temps semblava que podies obtenir una rendibilitat ràpida i fàcil”, explica Fàbregas. Semblava. De fet, l'helicicultura té un gran desconeixement tècnic sobre les necessitats de reproducció i criança que en complica la viabilitat.

Dos anys més tard i després de visitar granges en altres indrets d'Europa, aquesta família pagesa va crear la marca Helixcat. Al seu hivernacle de 500 metres quadrats enguany hi engreixen uns 200.000 caragols. Amb l'arribada del primer fred, el caragol salvatge hiverna sota terra. A Helixcat ho fa dins una càmera frigorífica, d'on, amb l'anunci de la primavera, sortiran els alevins per anar a engreixar-se en taules. Aleshores, mengen pinso de cereals fins que són més grans i devoren les bledes i raves que els serveixen d'hàbitat. El bover és el més demanat, per fer-lo a la llauna, i també la base del 80% del negoci d'Helixcat. De la granja en surt una collita mitjana anual d'unes 1,5 tones. Els primers anys, en van arribar a vendre fins a 4,5 tones. La marca la compren majoristes (40%) i establiments hotelers de proximitat del Camp de Tarragona. La crisi, amb la davallada de clients als bars i restaurants, n'ha retallat les vendes. “La gent surt molt menys a menjar fora i el cargol sempre és un plat de carta, no de menú”, remarquen. Però a Helixcat han completat la disminució de la facturació amb l'organització de visites per a escoles i visites especialitzades per transmetre a altres productors els coneixements tècnics adquirits.