Empreses

La delicada estratègia del caragol

Helixcat fa de la recerca el motor del negoci, en un sector amb poc coneixement tècnic

Ara el repte és aconseguir certificar caragol ecològic, inexistent al mercat

Ningú no ho diria, però exis­tei­xen 4.000 espècies de cara­gols, tot i que sols 10 són comes­ti­bles. A Cata­lu­nya el cara­gol des­perta ado­ració o fàstic, però els apas­si­o­nats en men­gem només el bover, el vinyal i la regina. El 2001, Josep Fàbre­gas i Sònia Figue­ras van deci­dir donar un tomb a la seva explo­tació agrària, diver­si­fi­cant-la amb una granja de car­gols, davant la “crisi endèmica” de la fruita seca. “Sem­pre l'hem vist com un sec­tor alter­na­tiu per com­ple­men­tar l'acti­vi­tat agrària, amb què en poc temps sem­blava que podies obte­nir una ren­di­bi­li­tat ràpida i fàcil”, explica Fàbre­gas. Sem­blava. De fet, l'heli­ci­cul­tura té un gran des­co­nei­xe­ment tècnic sobre les neces­si­tats de repro­ducció i criança que en com­plica la via­bi­li­tat.

Dos anys més tard i després de visi­tar gran­ges en altres indrets d'Europa, aquesta família pagesa va crear la marca Helix­cat. Al seu hiver­na­cle de 500 metres qua­drats enguany hi engrei­xen uns 200.000 cara­gols. Amb l'arri­bada del pri­mer fred, el cara­gol sal­vatge hiverna sota terra. A Helix­cat ho fa dins una càmera fri­gorífica, d'on, amb l'anunci de la pri­ma­vera, sor­ti­ran els ale­vins per anar a engrei­xar-se en tau­les. Ales­ho­res, men­gen pinso de cere­als fins que són més grans i devo­ren les ble­des i raves que els ser­vei­xen d'hàbitat. El bover és el més dema­nat, per fer-lo a la llauna, i també la base del 80% del negoci d'Helix­cat. De la granja en surt una collita mit­jana anual d'unes 1,5 tones. Els pri­mers anys, en van arri­bar a ven­dre fins a 4,5 tones. La marca la com­pren majo­ris­tes (40%) i esta­bli­ments hote­lers de pro­xi­mi­tat del Camp de Tar­ra­gona. La crisi, amb la dava­llada de cli­ents als bars i res­tau­rants, n'ha reta­llat les ven­des. “La gent surt molt menys a men­jar fora i el car­gol sem­pre és un plat de carta, no de menú”, remar­quen. Però a Helix­cat han com­ple­tat la dis­mi­nució de la fac­tu­ració amb l'orga­nit­zació de visi­tes per a esco­les i visi­tes espe­ci­a­lit­za­des per trans­me­tre a altres pro­duc­tors els conei­xe­ments tècnics adqui­rits.

TAN­CAR EL CER­CLE.

L'empresa fa tot el cicle com­plet: tria els millors repro­duc­tors per a la posta i després els engreixa fins a la mida mit­jana, la més dema­nada. “El car­gol és un ani­mal deli­cat i, per tenir èxit, la selecció genètica és clau. Hem fet recerca fins a obte­nir una closca dura, que no es des­faci a la llauna.” El color també és impor­tant. Amb els anys i el suport d'un vete­ri­nari de la Uni­ver­si­tat de Sevi­lla -“l'únic a l'Estat que feia recerca abans que li reti­res­sin els fons”– han acon­se­guit una carn blanca i sabo­rosa.

En petits espais, Helix­cat con­ti­nua la recerca amb l'objec­tiu de millo­rar l'esta­bi­li­tat de la pro­ducció i ampliar-ne la gamma d'espècies comes­ti­bles. Van ser els pri­mers a acon­se­guir la repro­ducció en cap­ti­vi­tat de l'Ibe­rus gual­ti­e­ri­a­nus, un car­gol típic de la costa d'Alme­ria. També han pro­vat amb el car­gol gegant de l'Àfrica, que arriba al mig quilo. “Aquest no va tirar enda­vant perquè neces­sita clima tro­pi­cal i, a més, allà se'l men­gen sense la closca i tallat, però aquí el volem viu i molt més petit.” Fer sub­pro­duc­tes d'un ali­ment amb un con­sum basat en una estricta tra­dició culinària és com­pli­cat. Helix­cat va ende­gar un pro­jecte amb el cui­ner Santi San­ta­ma­ria per ela­bo­rar caviar de car­gol, però ara sols en pro­du­eix per encàrrec. Un dels frens és la falta de tra­dició de con­sum local, afe­git al fet que, per dimensió empre­sa­rial, Helix­cat no es plan­teja expor­tar.

PARA­DOXA.

El clima de l'Alt Camp obliga a tenir els car­gols en hiver­na­cles, però aquests plàstics els impe­dei­xen acon­se­guir la cer­ti­fi­cació de pro­ducte ecològic. Contrària­ment a Itàlia, ni a Cata­lu­nya ni a França -d'on pro­ce­deix la pro­ducció inten­siva en hiver­na­cles- exis­teix en el mer­cat car­gol ecològic. De fet, tam­poc la pro­ducció con­ven­ci­o­nal dis­posa de nor­ma­tiva específica, i estan aco­llits a la de mol·luscs. “Com­plim tots els requi­sits, excepte que en la dar­rera fase d'engreix els hauríem de treure a fora. Però no podem fer-ho perquè se'ls men­gen els depre­da­dors.” Així, el prin­ci­pal repte d'Helix­cat és acon­se­guir “pro­duc­ci­ons esta­bles a l'exte­rior, gua­nyar espai i cer­ti­fi­car-los” a través del Con­sell Català de la Pro­ducció Agrària Ecològica.

Del ‘boom' d'un centenar de granges a quatre

Darrerament, alguns municipis posen traves a la recol·lecció i venda de caragols silvestres. Helixcat no ho considera competència: “Donen propaganda al consum.” Per a la consolidació de l'helicicultura, el vertader repte és la falta de coneixements tècnics i de regulació específica del sector. “Quan un vedell agafa una malaltia, truques al veterinari i llestos. I a les escoles de capacitació agrària ensenyen com gestionar-ne el negoci.”

Fa una dècada es van obrir un centenar de granges a Catalunya. Ara n'hi ha quatre. “Si no tens l'experiència que t'aporta el maneig, invertiràs 60.000 euros en hivernacles i instal·lacions, quan en realitat sols en calen 6.000. Així no han aconseguit rendibilitat i han abandonat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La delicada estratègia del caragol