La sortida del laberint (i 2)
Durant dos segles, la sortida del laberint de l'economia catalana ha estat l'existència de l'“ascensor social”: el mecanisme que connecta la reducció de la natalitat que genera famílies eficients i la inversió industrial creadora de llocs de treball qualificats (vg. L'Econòmic, 21/3/14). Aquesta tesi d'Anna Cabré i de Miquel Puig (i, és clar, de Candel) és àmpliament compartida.
Però, cal modificar-la introduint-hi 3 factors més:
1. Paral·lelament al funcionament de l'ascensor, hi ha hagut un degoteig de sortides del país de gent qualificada, i de (futurs) emprenedors, vers Espanya, França (i Suïssa, i Anglaterra) i les Amèriques (i Austràlia). Alguns d'aquests emigrants catalans amb èxit econòmic, en ocasions, han retornat: o ells (Xifré, Güell i Ferrer, Gumà, Malagrida) o els seus diners (Pau Gil).
2. A més de les successives onades de treballadors del sud sense qualificar, hi ha hagut, també, immigrants altament qualificats del nord (com Hans Gamper, empleat del Crédit Lyonnais) o de la conca mediterrània (com Isac Carasso, el fundador de Danone).
3. Sense les escoles tècniques, els hospitals i les xarxes físiques de les diputacions (junta de carreteres, Mancomunitat) i els ajuntaments (Exposicions de 1888 i 1929, Jocs de 1992) i altres estructures d'estat (Generalitat), l'ascensor social català hauria funcionat molt pitjor.
El llibre de Miquel Puig La sortida del laberint (2013) explica que, als anys 2000, l'ascensor social català “ha deixat de funcionar”. El primer mecanisme, la família no-nombrosa i eficient, es manté, però, el segon mecanisme, la inversió en indústria, falla, car la “classe superior catalana” s'assembla cada cop més a l'espanyola, perquè ha decidit “substituir el patró de creixement industrial-intensiu pel patró turístico-constructiu-extensiu”. La sortida del laberint hauria de ser tornar a l'ascensor social: “més indústria i millor turisme”.
Ara bé, cal revisar el concepte d'indústria i les xifres sobre població i producció industrial. De fet, l'acceleració del progrés tècnic i els processos d'informatització han capgirat totalment la vella distinció entre agricultura-indústria-serveis. L'agricultura –i ve de lluny, del XVIII- ha esdevingut cada cop més una branca de la indústria. Molts serveis s'han maquinitzat, car tant el comerç, com els bancs, les comunicacions, el transport o la hostaleria, han anat incorporant, cada cop més, màquines i procediments de la producció industrial. Significativament, el primer text que, a l'entorn del 1900, presentava les perspectives futures del turisme, es titulà: La indústria de forasters. I, la moda, que és una suma de disseny, publicitat, salons, passarel·les i models, és considerada, sovint, com una indústria, la “indústria de la moda”.
En realitat, la indústria turística (que és la primera indústria a 50 estats del món, i que té països tan industrials com els Estats Units o França al capdamunt de la llista de potències turístiques) demana uns processos productius complexos i sofisticats. El tòpic del “sol-i-platja”, i el “futbol-cervesa” no ha de fer invisibles, per exemple, els milers de visitants als museus catalans.
Turisme i indústria.
La classe “superior” catalana, i molt menys la burgesia de la petita i mitjana empresa, no ha deixat d'invertir en indústria. Les famílies –i la Generalitat- segueixen invertint en educació. Els problemes vénen de 1. La finançarització de l'economia (ambigua en el cas de les caixes catalanes). 2. La discriminació fiscal practicada per l'Estat espanyol. 3. Els alts preus de les empreses quasimonopolístiques lligades a les decisions del poder central: elèctriques, aigües, petrolis, gas, telefonies, aeroports, autopistes, ferrocarrils de llarga distància.
“Turistes, sirenes i gent del país”
L'empordanès Manuel Costa-Pau, editor, assagista i narrador, publica Turistes, sirenes i gent del país (Barcelona, Ariel, 1966), dos anys després d'Els altres catalans del seu amic Francesc Candel. És un assaig històric sobre el turisme, partint dels seus inicis: la passió romàntica de les elits de la cultura europea per la muntanya –els Alps, o els Pirineus- i la construcció d'accessos, establiments hotelers i sistemes d'informació.
