Carceller i rumors
No obstant això, en cas de rumors i de manera excepcional, és convenient assumir aquest paper per convèncer de quina és la situació. I aquí la quantitat adequada d'informació a utilitzar pot ser molt superior a la que normalment convindria. No deixis que el fum t'impedeixi avançar
Hi ha un refrany africà que m'encanta que diu: “Es pot amagar el foc, però què es fa amb el fum?”
És comprensible, prudent i fins i tot responsable, que en puntuals i molt breus moments, les organitzacions puguin fer de carcellers amb l'ús de la informació. Es pot entendre.
Però tots necessitem sentir-nos informats (no pas saturats de dades, que no és el mateix) i quan aquesta informació no arriba, aquesta manca la cobrim intentant imaginar què és el que passa “en realitat”... Molt sovint, sense mala voluntat, el nostre cervell decideix completar la informació de què disposa, donant el màxim de coherència al teixit de dades que li han arribat.
Davant l'opacitat sospitosa, sempre sorgeix algú que va sentir una conversa telefònica, un altre que va veure algú molt preocupat, un altre que ara entén per què en Joan no mira als ulls últimament, un altre que va llegir més o menys que... i així fins a l'infinit i més enllà. Per fi, tot sembla quadrar.
De manera que, malgrat que es pugui amagar el foc, abans que el fum potser faci suposar un incendi més gran del que és en realitat, seria convenient reunir els equips i donar la informació que aquest necessita. En cas contrari, preparem-nos per a les conseqüències de la intoxicació per inhalació de fums tòxics.
Altres vegades, els rumors no són tan fortuïts ni responen a la recerca de coherència per omplir les llacunes informatives, directament són creats amb objectius més obscurs. També en aquests casos, aquests rumors només es desmuntaran amb una informació adequada i transparent.
Les persones (avalades de vegades per la cultura organitzacional) poden tenir diferents maneres de fer ús de la informació, en destacarem dos: el carceller i el Santa Klaus.
Carceller.
Aquest personatge, per justificar-se i elevar-se a l'altar dels herois, es remet a històries de l'estil miners africans.
“Diuen que en algun lloc d'Àfrica, sis miners treballaven en un profund túnel i de sobte un esfondrament els va deixar aïllats.
Van calcular la seva situació: els quedaven unes tres hores d'aire, com a màxim tres i dos quarts. Podrien ser rescatats abans?
Van acordar fer el menor desgast físic possible, van apagar els llums i es van estirar a terra. Només un tenia rellotge. Els van barrinar a preguntes: quant de temps ha passat? Quant falta? I ara? Cada pregunta agreujava més la tensió.
El cap es va adonar que si seguien així l'ansietat els faria respirar més ràpidament i això els podia matar. Així doncs, va ordenar al que tenia el rellotge que només ell controlés el pas del temps. Ningú no faria preguntes, ell avisaria cada dos quarts.
Complint l'ordre, el del rellotge va avisar dels primers dos quarts. L'angoixa pesava com una llosa.
L'home del rellotge es va adonar que seria terrible comunicar-los cada vegada que el minut final s'acostava. Sense consultar ningú va decidir que la pròxima vegada que informés dels dos quarts, haurien passat en realitat 45 minuts.
La tercera la va donar gairebé una hora després... i així va continuar amagant la veritat.
Van arribar a rescatar-los a les quatre hores, trenta minuts. El més probable era trobar-los morts.
En van sobreviure cinc. Només un havia mort d'asfíxia... el que tenia el rellotge.”
No negaré que la història enganxa, a banda que, com coi van saber que aquell pobre havia decidit voluntàriament enganyar per salvar-los la vida i no es va equivocar d'hora? Això no serveix de coartada per justificar que és millor que els teus col·laboradors no s'assabentin de res...
Santa Klaus.
No obstant això, en cas de rumors i de manera excepcional, és convenient assumir aquest paper per convèncer de quina és la situació. I aquí la quantitat adequada d'informació a utilitzar pot ser molt superior a la que normalment convindria.
No deixis que el fum t'impedeixi avançar.