Vostès saben que pràcticament de totes les coses existeixen dues versions que no necessàriament han d'ésser ni conseqüents ni incongruents, però sí pot ser que una sigui més completa que l'altra. Sobre aquesta crisi, penso, succeeix una cosa semblant.

Explicació oficial:

En els primers 2000, males pràctiques creditícies i financeres van generar l'explosió de la bombolla immobiliària i bancària, cosa que va provocar les caigudes de l'activitat econòmica i de la recaptació fiscal, i per tant es van haver d'engegar processos d'austeritat fiscal que van desencadenar una crisi de demanda agregada que va dur a l'atur i a la caiguda del PIB, i d'aquí a noves caigudes en l'activitat i a un atur més gran.

La meva interpretació: Entre 1973 i 1979 es constata que el creixement basat en el supòsit de la inesgotabilidat de les commodities i en els seus molt baixos preus ha finalitzat, cosa que provoca que en els vuitanta comenci a buscar-se la millora de la productivitat de tots els factors productius,cosa que duu a constatar que el volum de valor generat deixa de dependre de la quantitat de factors utilitzats, sobretot del treball.

En aquest escenari la inflació passa a ser l'enemic principal i l'atur, una mica subsidiari, la qual cosa té efectes sobre la demanda total; si a això s'hi afegeix la desaparició del socialisme real, no és estrany que es produeixin els primers qüestionaments de la necessitat d'un model de protecció social, cada vegada més car, alimentat per una pressió fiscal la tendència de la qual és decreixent.

Això duu que als anys noranta el crèdit passi a ser la forma d'accés a un consum cada vegada més necessari per mobilitzar les creixents capacitats productives i cada vegada més substitutiu -com a forma de pagament- de salaris reals estancats, a això es van sumar els conceptes de capitalisme popular i de valor per a l'accionista, que van contribuir a produir la bombolla puntcom, i d'aquí el pas a un estadi de creixement a partir del crèdit massiu a tots els ens econòmics -amb independència de la seva capacitat de tornada- i sustentat en, i alimentat per, productes financers l'evolució i resultats dels quals venien influïts tant pels dels actius que suportaven com pels d'ells mateixos.

La crisi subprime (setembre 2007) i la trenca Lehman (setembre. 2008), juntament amb l'enorme volum de deute privat, duen a una fugida cap endavant materialitzada en els estímuls i rescats (principis 2009–mitjans 2010), que provoquen dèficits a l'alça (en unes economies més que en altres) i l'increment persistent de deute públic. A partir de maig del 2010, la presa de postures: a) països amb possibilitats exportadores d'alt valor: austeritat fiscal per netejar ineficiències, b) EUA: emissió de deute en el cas que la compressin. Però va prosseguir la descoordinació i el perill en una guerra de divises, acompanyats d'un alentiment en economies considerades potents, caiguda de l'activitat, atur creixent, consum i preus a la baixa, empobriment de la població, insuficiència recaptatòria i una creixent disparitat entre zones.

I en aquestes estem.