Fa només algunes setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en diverses sessions del seminari Reflexions i propostes sobre l'estat del benestar organitzat pel Centre d'Estudis Econòmics i Socials i la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País. L'objectiu del seminari era reflexionar en profunditat sobre les necessitats i mancances presents i futures i la forma de finançament de l'estat del benestar a Catalunya.

A partir de les diferents ponències presentades, es va posar de manifest que, fins i tot un cop superada la crisi, els sistemes socials europeus, i entre ells el català, s'enfronten a tota una sèrie de reptes: canvis demogràfics i noves estructures familiars, adaptació a un mercat de treball en evolució i desigualtats de renda i d'oportunitats, entre d'altres reptes, que fan necessari un ampli consens per establir quines han de ser les prioritats futures sobretot en l'àmbit de l'educació i en la lluita contra la pobresa. En relació amb aquest segon aspecte, el punt de partida és força preocupant. Si ens fixem a partir del gràfic en quina ha estat l'evolució recent dels indicadors de l'Estratègia Europea 2020 sobre la població en risc de pobresa o exclusió social, podem observar el fort impacte que està tenint la crisi sobre la cohesió social al nostre país. Per descomptat, i tal com es mostra al gràfic corresponent al tercer indicador, aquesta situació està molt relacionada amb l'evolució del nostre mercat de treball durant els últims anys.

En aquest context, la resposta europea per fer front a aquesta situació es basa en el concepte d'inclusió activa, és a dir, a aconseguir que cada ciutadà, però particularment aquells que es trobin en una situació menys avantatjada, aconsegueixi participar plenament en la societat, incloent-hi la possibilitat d'accedir a l'ocupació i a serveis socials de qualitat. Molt breument, les polítiques de lluita contra la pobresa i l'exclusió social als països europeus han seguit tres camins molt diferents. Mentre que els països escandinaus van adoptar un model amb una alta cobertura de les prestacions socials desvinculant-la de l'activitat laboral prèvia i finançada a través d'impostos, els països anglosaxons van adoptar polítiques orientades únicament a les persones amb majors necessitats i la resta de països van optar per un model de política social basat en l'assoliment personal i el resultat laboral en què les prestacions es financen a través de les cotitzacions als sistemes de seguretat social. La resposta d'aquests tres models davant l'augment de l'atur i de l'exclusió social durant la dècada dels noranta del segle passat també va ser diferent, destacant les polítiques actives i el concepte de “flexicurity” (flexibility & security) als països nòrdics i el “workfare” (welfare to work) als països anglosaxons. Les polítiques de “workfare” es caracteritzen per tres elements: reciprocitat (els beneficiaris contrauen obligacions a canvi de la prestació econòmica que reben); incentius al treball (make work pay: s'introdueixen incentius fiscals per tal que treballar surti a compte) i, per últim, prioritat al treball (work first) davant d'altres estratègies a llarg termini com ara la formació. La inclusió activa recull elements de tots dos sistemes però posa especial èmfasi en la responsabilitat del ciutadà en el procés de sortida de la situació d'exclusió social a través de l'ocupació mitjançant la participació en projectes innovadors realitzats a petita escala i amb un seguiment exhaustiu.

D'aquesta manera, és possible avaluar els resultats dels programes innovadors i aprendre dels errors per tal d'avançar en un disseny adequat de les polítiques que tenen com a objectiu una major cohesió social. La proposta de pacte de lluita contra la pobresa a Catalunya de febrer de 2014 incorpora bona part d'aquestes elements.