Acaba el curs i com altres anys les pro­ves de com­petències bàsiques dels alum­nes de 6è de primària no han estat al nivell que voldríem. Aquests i altres indi­cis ens con­fir­men que hi ha molts aspec­tes que cal millo­rar en el sis­tema d'ense­nya­ment, però també hi ha algu­nes experiències, que pot­ser no són gene­ral­ment des­ta­ca­des, que donen una idea del poten­cial que té el sis­tema, si real­ment se'l vol apro­fi­tar. Em refe­reixo a experiències com el Dansa Ara, on par­ti­ci­pen 5.000 alum­nes de cicle ini­cial de primària de tot Bar­ce­lona, o la Cantània, que aquest any cele­bra 25 anys i fins i tot ha esde­vin­gut una marca glo­bal: enguany s'ha cele­brat a diver­ses ciu­tats de Cata­lu­nya, però també a 4 ciu­tats espa­nyo­les i a 3 ciu­tats ale­ma­nyes. L'any que ve s'estrena a Brus­sel·les. El més des­ta­ca­ble d'aquests dos actes, més enllà de la seva llarga tra­dició i la quan­ti­tat d'estu­di­ants que hi par­ti­ci­pen, és fins a quin punt acon­se­guei­xen moti­var tant els pro­fes­sors que dedi­quen el seu temps a for­mar-se per a la nova acti­vi­tat i la pre­pa­ren tot trans­me­tent il·lusió als seus alum­nes, com els estu­di­ants que apre­nen una dansa o una can­tata i la viuen amb total con­cen­tració durant la repre­sen­tació. I això no és en abso­lut evi­dent: no tot­hom té faci­li­tat per al cant o per a la dansa, ni necessària­ment a tots els nens els agrada, però el cert és que durant les actu­a­ci­ons no veiem cap alumne dis­tret, ni dis­gus­tat, ni apàtic... Per tant, quan ens hi posem, no només és pos­si­ble l'excel·lència del sis­tema, sinó que fins i tot podem expor­tar algu­nes idees a Europa, a països que en altres àmbits estan teòrica­ment a davant nos­tre. El que seria interes­sant, per tant, és enten­dre les claus de l'èxit d'aques­tes dues acti­vi­tats i veure com es poden apli­car a altres matèries com ara les llengües o les ciències, en les quals anem força més jus­tos... En pri­mer lloc, un fac­tor impor­tant és sens dubte la repre­sen­tació del resul­tat de l'esforç dels alum­nes davant dels pares: no podem obli­dar que un ele­ment clau de la moti­vació és la feli­ci­tació fami­liar i el reco­nei­xe­ment del progrés de l'alumne. Això no hau­ria de fal­tar en cap matèria. En segon lloc, hi ha la impli­cació i exigència que dema­nen aques­tes acti­vi­tats als docents, però també el fet que la for­mació con­junta i l'èxit públic de les repre­sen­ta­ci­ons tenen, sens dubte, una gran influència en el reco­nei­xe­ment dels pro­fes­sors i de l'escola en gene­ral per part dels pares, i en la millora de l'auto­es­tima del col·lec­tiu, avui dia tan necessària. I en ter­cer lloc, la manera d'enca­rar-se a una matèria, no com un con­tin­gut pura­ment teòric, sinó com un exer­cici pràctic que l'alumne viu en pri­mera per­sona. Si acon­se­guim apli­car aquests ele­ments a altres matèries, segur que expe­ri­men­ta­rem grans èxits en un futur pro­per.