Cert, és la que té el pressupost més petit de les 13 cambres catalanes, però ens mantenim actius, el 2005 vam complir cent anys, donem servei a més de 3.000 empreses, sobretot petites i mitjanes, ja que només 15 facturen més de 10 milions d'euros. Però hi som perquè els empresaris així ho van voler i ho volen.

Doncs mai. No hi ha cap voluntat de fusió ni mai la Generalitat o el seu president no ha fet cap comentari en aquest sentit, sinó que sempre han donat suport a la representativitat que suposem per al territori. A més, en ser petits som molt competitius en costos.

Amb la Cambra de Lleida i el seu president hi ha una relació excel·lent i parlem cada setmana. El que sí que hi haurà són acords de col·laboració i convenis per reduir o compartir costos.

Vam perdre el finançament obligatori de les empreses i ara les quotes dels empresaris a les cambres són voluntàries. Clar, amb aquesta crisi és difícil rebre aportacions. Hem hagut d'ajustar les nostres estructures i el 80% dels ingressos ens vénen dels certificats d'origen que tramitem per a l'exportació; també oferint cursos i formació.

La crisi ens ha afectat molt, sobretot al comerç per la caiguda del consum. La indústria ha sobreviscut gràcies a l'exportació. Ara sembla que el pitjor ha passat, que hi ha símptomes de millora, però és un moment clau en què cal veure si el crèdit torna a aflorar i aleshores serà quan de veritat es veurà si hi ha una recuperació.

Ens preocupa molt per aquest descens del consum intern que, a més, ha enxampat Tàrrega en un moment de gran transformació urbana al centre de la ciutat. Però el comerç de proximitat és bo i de qualitat i s'ha reinventat per seguir endavant. Les franquícies comencen a aterrar a Tàrrega i no és cap bajanada.

Segur, perquè si torna a circular el crèdit a empreses i famílies aleshores es comprovarà si els símptomes de recuperació que ara tenim són reals. És cert que abans hi havia molt crèdit, més del necessari i aquest excés s'ha pagat. Però arribar als mínims actuals tampoc és normal. Falta veure si torna el crèdit, en quines condicions i amb quina accessibilitat per a les empreses, perquè si és gaire restrictiu no ajudarà a la recuperació del consum ni a la creació de llocs de treball.

Les pòlisses són un producte financer bàsic per a comerciants i empresaris i les entitats financeres les han convertit en préstecs, i això és molt diferent. La pòlissa és ideal per al funcionament, per a la liquiditat de les empreses, mentre que el crèdit t'obliga al retorn d'una amortització que perjudica l'activitat. S'han de recuperar les pòlisses.

La ubicació és immillorable, perquè estem a la vora de Lleida i a una hora de Barcelona, Andorra, Tarragona i Saragossa. El problema, i greu, són les infraestructures.

Tenim pendent des de fa molts anys la millora de la C-14 cap al litoral i el Port de Tarragona. I tampoc s'entén que anar a Barcelona amb tren avui ens costi més de dues hores i mitja quan amb l'alta velocitat des de Lleida s'hi està una hora. A la línia ferroviària de Manresa no s'hi inverteix i aquesta durada excessiva ens perjudica.

I tant! El ple de la Cambra forma part del canal i és la infraestructura més gran que s'està fent al país. És vital per a la transformació agrària i per a la captació de nova indústria. Ja hi ha empreses, sobretot del sector de l'alimentació, que ens pregunten per les oportunitats que genera el canal. Cal donar temps perquè generi riquesa i serà un avantatge competitiu de primer ordre, però s'ha de divulgar més.

No s'ha venut bé, tot i ser vital per l'economia del país. Ara sembla que està tot més ben encarrilat i hem de començar a treure'n profit. Tant pel que fa a les obres, com a la implicació del sector agrari, tot comença a ser més clar i agafar una velocitat i un rendiment més adequat. És veritat que hi ha hagut problemes, i la crisi no ha ajudat a veure la viabilitat del canal, però el canal Segarra-Garrigues és molt important i encara ho serà més.

La idea i el concepte d'unir la iniciativa pública i la privada en la promoció econòmica de les comarques de Lleida em sembla necessari i oportú. El problema és de finançament i de la complexitat d'unir aquests dos mons, el públic i el privat. El projecte és ambiciós i jo hi crec, però cal anar pas a pas i potser en un principi hi va haver un excés d'expectatives.