Fa dies que als mit­jans de comu­ni­cació hi sur­ten notícies i arti­cles sobre la medi­ació fami­liar, con­cur­sal, espor­tiva... Però ningú no fa referència a la medi­ació en assump­tes civils, empre­sa­ri­als i mer­can­tils, és a dir, quan el medi­a­dor pot ser un tècnic (engi­nyer, engi­nyer tècnic, arqui­tecte, arqui­tecte tècnic...) La com­ple­xi­tat de la soci­e­tat actual porta apa­re­llat l'aug­ment de la con­flic­ti­vi­tat sobre temes tècnics, per exem­ple dis­con­for­mi­tats en fac­tu­res d'ins­tal·laci­ons o maquinària, recla­ma­ci­ons de defec­tes de cons­trucció de tota mena de coses... que solen aca­bar als jut­jats, que els col·lapsen i la majo­ria de les reso­lu­ci­ons es basen en el que diuen els dictàmens dels pèrits judi­ci­als ano­me­nats pel mateix jut­jat, és a dir, tècnics, que en la majo­ria de casos són engi­nyers.

Per això des de les instàncies polítiques i jurídiques cata­la­nes, amb la pre­tensió de reduir el col·lapse judi­cial i millo­rar l'agi­li­tat de la reso­lució del con­flicte, es pensa en solu­ci­o­nar-los per la via de la medi­ació tècnica.

La majo­ria de jut­ges no domi­nen les qüesti­ons tècni­ques i per tant sem­pre recor­ren al nome­na­ment de tècnics impar­ci­als perquè eme­tin dictàmens, infor­mes o peri­tat­ges, que els per­me­tin obte­nir fona­men­ta­ci­ons per ela­bo­rar les cor­res­po­nents sentències.

Tots som cons­ci­ents del que repre­senta un procés judi­cial: cada part ha de nome­nar un pro­cu­ra­dor, un advo­cat i de vega­des con­trac­tar pèrits; l'advo­cat redacta la demanda o la con­testa, el pro­cu­ra­dor la pre­senta, el perit de part fa el seu informe, taxes judi­ci­als... El jut­jat ha de seguir un pro­to­col, que com és nor­mal, entre els ter­mi­nis que es con­ce­dei­xen a cada part per res­pon­dre i la càrrega d'altres expe­di­ents, fa que es vagi dila­tant en el temps. Després es fa l'audiència prèvia, que és un acte de con­ci­li­ació que nor­mal­ment només és un pur tràmit, ja que gene­ral­ment només hi assis­tei­xen els advo­cats i les parts no hi inter­ve­nen, i per tant no hi ha diàleg per acos­tar les posi­ci­ons. Després d'aquest acte queda fixada la data del judici, que es fa segons la dis­po­ni­bi­li­tat de dates i sales, i s'hi con­vo­quen els tes­ti­mo­nis i els pèrits, i també repre­senta una altra dilació. Final­ment se cele­bra el judici, amb la incer­tesa que repre­senta el seu resul­tat. Després d'un temps pru­den­cial es dicta sentència, però això no vol dir que s'acabi el procés ja que segons el seu con­tin­gut una part, o totes dues, recor­re­ran la decisió, amb el que suposa d'endar­re­ri­ment de la solució i amb un cost de tot ple­gat molt ele­vat, per al final obte­nir una solució que nor­mal­ment no sol satis­fer ningú.

Per con­tra, la medi­ació tècnica és un procés en què les dues parts, voluntària­ment, i mit­jançant l'ajuda d'un ter­cer, el medi­a­dor tècnic (que com he dit abans poden ser engi­nyers, arqui­tec­tes...), que és impar­cial i neu­tral, pro­cu­ren per si matei­xes, mit­jançant el diàleg, arri­bar a un acord per resol­dre el con­flicte de manera con­sen­su­ada i ami­cal. Es desen­vo­lupa en ses­si­ons indi­vi­du­als i/o con­jun­tes, en un entorn físic neu­tral i rela­xat; el seu con­tin­gut és con­fi­den­ci­als i no es poden divul­gar ni a petició judi­cial; és total­ment lliure, qual­se­vol de les parts en qual­se­vol moment pot aban­do­nar la medi­ació i ini­ciar o con­ti­nuar un pro­ce­di­ment judi­cial; té un cost molt econòmic, sol ser un 20% del que costa tot un pro­ce­di­ment judi­cial; és ràpid i àgil, amb una durada màxima d'uns tres mesos; té un grau ele­vat d'èxits en la reso­lució dels con­flic­tes i en l'acom­pli­ment dels acords; té garan­tida la seva exe­cució judi­cial; i com que els acords s'asso­lei­xen pel diàleg de les dues parts, solen man­te­nir bones rela­ci­ons en el futur.