Ja queda lluny, aquell Hollande amenaçador, convençut de la seva victòria ideològica sobre l'austeritat de la troica. Queden lluny les seves promeses de grans canvis en la política econòmica europea. Queda lluny el seu discurs antialemany. Queda lluny la promesa dels socialistes que amb el seu cop de timó s'invertiria el camí de retrocés implacable que fa temps que ha pres l'economia i la política francesa en el context europeu i mundial.

Amb l'atur fent nous records, un creixement nul, un dèficit públic que superarà el 4% i la imminent pèrdua de la cinquè lloc com a potència econòmica mundial, França continua perdent confiança en el fet que el messiànic Hollande de les presidencials del 2012 tingui les receptes, el caràcter i els instruments per poder complir les seves pròpies promeses. No és estrany, doncs, que els últims sondejos hagin situat en el 20% la confiança dels francesos en el seu president i que un 63% demanin eleccions generals anticipades.

El veritable cop de timó ha arribat aquest estiu. Però precisament per portar el vaixell en la direcció contrària a la promesa de l'any 2012. El primer ministre Valls ha refet el seu consell de ministres per tal de perseguir els objectius i les polítiques contràries a les proposades al seu electorat l'any 2012, sigui encertat o no; sigui el que necessita França o no. És normal que fer el contrari del que vas prometre causi una terrible desconfiança, desencís i estupefacció en els votants d'un Partit Socialista francès que pot rebre un dels càstigs més grossos de la seva història en les properes eleccions a l'Assemblea Nacional.

Més enllà d'això, el cas d'Hollande planteja dues qüestions que afecten la socialdemocràcia europea. Primer, perquè es posa cada vegada en més evidència que hi ha una creixent limitació en la capacitat dels governs dels estats perquè aquests canviïn l'estructura econòmica i el seu marc macroeconòmic en un mercat global. Aquest fet situa en la pràctica irrellevància les grans promeses fetes pels partits nacionals que avui necessiten instruments que superin els límits de la sobirania dels seus estats. Particularment, la socialdemocràcia i l'economia social de mercat han basat la seva política econòmica en la confiança en el mercat com a instrument d'assignació de recursos i en una intervenció de l'estat que corregís els seus errors utilitzant uns instruments que avui, en canvi, semblen insuficients en relació amb les fallades del mercat global. Només instruments d'estat globals poden mitigar els efectes de les fallades dels mercats globals.

En segon lloc, el cas d'Hollande mostra que prendre el discurs electoral dels populismes –en el seu cas l'antieuropeisme i l'oposició a qualsevol reforma que imposi sacrificis del front nacional– pot acabar reforçant aquests moviments a llarg termini, ja que ni tan sols França pot solucionar els seus problemes sense Europa, ni podrà fer-ho sense reformes. Fer creure a la població que és possible sortir de la situació de França sense sacrificis, sense adaptar les condicions de vida a la realitat actual francesa, molt menys esplendorosa que en el passat per la seva pèrdua de competitivitat, només pot crear la frustració idònia en la qual el populisme pesca amb tanta eficàcia.